Desvari.

Un relat de: Francesc Xavier Simarro Montané.

Desvari.



Visc instants de solitud i desvari,
en els que plou silenci i no sóc jo.
Em crema el sexe mentre escanyo el crit
i s'alcen castells de foc del meu dins.
Vanes clarors, gotims del desesper.
Artificis que ningú veu ni sent.
Llampecs de l'entranya que em deixen sol.
Sóc un nan de l'adultesa, un cec
que ensuma brins de certitud i prou?
Un membre de genolls davant del temps.
Desvari i solitud prenen el cos.
Mullen d'esterilitat alguns jorns.
On ets cel, quan m'arrossego llepant el sòl?
Quan plou silenci, com es pot dir prou?




F. Xavier Simarro Montané.

Comentaris

  • m'ha agradat[Ofensiu]
    Nurithy | 03-03-2007

    L'últim vers té molta força!!!!! Segueix així que vull seguir la teva evolució! :)
    Abraçada desde Tarragona