Desert.

Desert.


El carrer està desert, plantat de res;
travessat per la cinta gris i bruta
que espera un asfalt encara absent.
Comença a fer fred i la nit no cau;
és l'absència de claror que ve.
Veig que arriba gent i entra en un portal.
Jo sec aquí i vull que arribi tot:
la sorra de cada vers que bull dins,
el bàlsam que calmi el sol dels crits,
un portal on aixoplugar el meu bes.
Res m'arrela tant com el pas dels jorns,
caravana de segons vers la fi.
Veig les dunes d'un cos per travessar.
És un oasi prohibit. Més desert.




F. Xavier Simarro Montané.