Passió pel mòbil

De cop vaig recordar que m'havia oblidat el mòbil a la feina, va ser quan a la tele vaig sentir en un programa (d'aquests que no haurien d'existir que només serveixen per alimentar d'ignorància els més ignorants) que una dona de cent quilos portats amb tot l'orgull del món li deia la seu marit:
-"coge er mobis y lo tiras"
I es veu que l'home ho fa per salvar el matrimoni amb una histèrica de qui valdria més la pena fugir per viure la vida. Total que tenia el mòbil a la feina i per a mi desfer-me del mòbil més de deu minuts podia provocar-me un infart o un atac d'ansietat. De fet va ser pensar-hi que ja em van venir tots els mals. Però si decidia arnar-lo a buscar qui em garantia que allà hi quedaria algú? Si a aquella hora ja no hi havia ni les de la neteja! Vaig haver d'encendre'm un cigarret i amb aquesta acció vaig llençar amb segons un esforç de mig mes sense fumar. On era la meva força de voluntat? Odio les situacions límit. Després de passar-me cinc minuts buscant les claus del cotxe per tot el pis, les vaig trobar a la nevera. Ho faig tot sovint i se sap que això indica alguna patologia, però de totes les que tinc jo segur que és la menys greu. Per sorpresa i alegria meva hi havia llum a l'oficina, això era un clar i indiscutible indici de presència humana (tot i que en aquella oficina et podies trobar espècimens de tot tipus). Vaig entrar a l'ascensor i vaig pitjar el botó de la planta on em semblava haver vist llum. Era de les de dalt això volia dir que probablement seria algú del meu equip de redacció. Des d'allà trucaria al meu mòbil i seguiria el so fins a trobar-lo. De pas saludaria al pringat que estés treballant a aquella hora i ja hauria trencat la rutina. Però la truita es va girar i del tot perquè quan vaig trucar al meu mòbil resulta que abans que jo pogués deixar l'auricular del telèfon sobre la taula algú va respondre va dir un "hola" molt sec i jo vaig contestar amb un "hola" igual o més sec. Quan unes quantes respiracions van trencar el gel, ell es va decidir a pronunciar una frase sencera i les seves paraules literals van ser "avui estàs esplèndida amb aquest escot". Jo ja estava dels nervis i li vaig etzibar un " qui cony ets i què vols". Evidentment ell va esquivar la pregunta i va continuar amb una veu que cada vegada la trobava més sexy " no posis aquesta carona que em destrosses". M'estava veient? Allò era de bojos ho havia de tallar d'arrel vaig pensar en penjar i donar el mòbil per perdut però no em podia resistir la temptació de saber qui s'amagava darrera aquella veu sexy en augment. El meu cap treia fum relacionant tot d'idees que em venien. De les taules del costat no podia ser perquè els conec a tots i hi ha confiança, a més reconeixeria la seva veu. La cosa s'extenia per la planta sencera i això volia dir unes cinquanta persones com a mínim. I si afegia la de sobre i la de sota ja comptava amb unes dues-centes persones que reduït a la meitat donava un total de cent tios per anar descartant. Mentre rumiava tot això ell m'anava transmetent pel telèfon tot el que jo feia els gests, les mirades cap a tot arreu com buscant-lo i jo intentava buscar en algun calaix del cap aquella veu. De fet no em sonava de res. Però era tan sexy que era com si la conegués de tota la vida. Al cap d'uns deu minuts estàvem conversant de coses absurdes per intentar saber coses l'un de l'altre de manera subtil. Ell en sabia moltes de meves: tot el meu armari, el meu perfum, el que menjo cada dia per esmorzar... el primer avís de bateria baixa es va sentir al meu mòbil que tenia ell i va dir "ens queda poc temps". Estava tan encantada que em vaig oblidar de la versemblança de la història, l'únic que m'importava era no perdre la connexió amb aquella veu que em penetrava suaument i em relaxava. Finalment quan els avisos de la bateria eren ja cada deu segons, en senyal de comiat va dir-me " no deixis mai de treure't les sabates a la teva taula com estàs fent ara mateix perquè és el gest més femení i més sexy que he vist mai" jo només vaig tenir temps de dir-li entre els avisos ara ja cada segon " no canviïs mai aquesta veu". No sé si em va arribar a sentir però m'és igual perquè pocs minuts després de penjar el telèfon, just quan em vaig recuperar del xoc, s'em va il·luminar la ment i vaig pensar en l'ultima frase que havia dit la de descalçar-me. Això volia dir que em veia des del darrere. Vaig girar el cap i just allà la vaig veure, com una aparició: la càmera de seguretat allà mirant-me des de la columna. Vaig saludar i just llavors va sonar un telèfon mòbil aparegut del no res. El vaig agafar i a l'altre banda es va sentir la veu d'ell que deia "hola de nou, veig que m'has descobert" no sabia què dir en aquell moment només podia mirar la càmera amb admiració, però cap problema ja parlava ell per mi "aquest mòbil que tens a les mans és el meu i jo tinc el teu". Que ell tenia el meu, fins aquí ja hi arribava. " Farem un tracte" va continuar " tu et quedes el meu mòbil i jo el teu fins que tu decideixis venir a recuperar-lo, no tinc pressa, puc continuar observant-te a través de la càmera, però no serà el mateix perquè et sentiràs observada per una veu. Jo de tu vindria per sortir de dubtes i almenys saber quina cara fa el que t'observa, cada dia a cada instant. Per culpa teva la meva feina perilla perquè només tinc ulls per tu, es per això que no depèn de mi el temps que duraré a l'empresa però tan me fa sacrificar la meva feina per tu. Tu decideixes".Va penjar. Em vaig quedar pensant una estona i vaig decidir que sortiria de dubtes aquella mateixa nit. Vaig pujar cap on hi havia la sala de control de càmeres però abans d'entrar vaig tancar el llum. No em calia veure-li la cara, amb la veu en tenia prou. Vaig caminar fins a ell,em vaig plantar al seu davant, em vaig treure les sabates com faig a la taula i em vaig inclinar per fer-li un petó.