Per alguns un retret per altres un retrat

M'he vist. M'he vist un dia remot fent el pregó del meu poble, un poble petit pagerol i muntanyenc. M'he vist, allà dalt de l'escenari de la Plaça Major. En qualitat d'escriptora famosa (famosa a la comarca i para de comptar…) motiu pel qual estic fent el pregó. No pas perquè al meu poble m'hagin estimat mai amb devoció ni hagi esta filla predilecta. Se'm feia molt estrany. Veure com tothom callava i donava pas a les meves paraules (sàvies paraules d'una famosa escriptora), jo, a qui ningú hauria donat un duro per mi.
I començava, primer una mica tallada (que jo no he estat mai de parlar en públic) i corpresa per les estranyes circumstàncies de ser per cinc minuts protagonista del meu poble en comptes de filla repudiada. I els dic a poc a poca amb paraules que surten de la meva boca: "Estimats i no tan estimats conciutadans, sóc aquí i encara no m'ho crec que m'hagueu escollit a mi per fer el pregó aquest any. Suposo que molts de vosaltres encara us en feu creus i hi esteu en contra per les simpaties que sempre us he despertat. Però bé, és igual, ara ja sóc aquí. M'agradaria poder dir que aquest és un poble fantàstic i meravellós. És bonic i en diuen la Suïssa catalana. És tranquil, verge, verd a la primavera i de mil colors a la tardor. Fa fred d'hivern i fresca d'estiu. Té paisatges de postal, racons sublims, camins i rierols, bolets senglars i perdius i més fauna i flora. L'únic que en falla és l'esperit, l'únic que em falla sou vosaltres. Ja es veu que només us mouen els diners i la fama. Només idolatreu al més rics i famosos (sobretot rics, si són famosos no necessàriament són rics, oi que m'enteneu?). A ells els hi beseu els peus i sic al els i llepeu el cul i no en sentit figurat precisament… El que m'agradaria saber a mi és si a mi m'heu convidat perquè realment m'aprecieu,cosa que voldria dir que heu perdut la fe en Déu tot poderós i l'heu diposita en mi, ara de cop i després d'anys de menyspreus i desconfiances o bé només ho heu fet per les aparences, gran tret que també us caracteritza. O hauria de dir "ens"? Perquè jo bé que m'hi sento d'aquest poble i el porto al cor, el contrari del que molts penseu. I us estimo a tots i cadascun a la meva manera, amb defectes i tot. Suposo que els anys ens han fet així. El més trist però, és que es conservi aquest esperit entre els més joves. Ei, això no és cap retret, és més aviat un retrat. A vegades va bé mirar-se al mirall després de dècades de no treure-li la pols. Penseu que allà fora hi ha un món per descobrir, i cada vegada que ha intentat penetrar en les vostres ànimes l'heu fet fora sense miraments. Si no comenceu a comptar quanta gent ha vingut i ha marxat. Aquest poble put a podrit i resclosit, necessita ensenyar el cul al món perquè li toqui l'aire. Després d'això algú m'odiarà més que abans, algú m'estimarà més, però segur que indiferents no us quedareu. Per mi a és un pas. No espero aplaudiments, acceptaré xiulets. Probablement jo he acabat sent com vosaltres, fet i fet sóc vilatana. I bé que he acceptat sense cap remordiment de fer el pregó, ves si això no és també un acte d'egoisme. Bona Festa Major, si us plau sense rancor."
Seguidament un silenci que a mi em van semblar les dècades abans anomenades un dels més vells del poble es va aixecar i va aplaudir. Se li van afegir un grup de jovent i després a poc a poc tothom qui més qui menys va acabar aplaudint-me. Vaig baixar de l'escenari més descansada que mai, com si sempre hagués estat esperant el moment de poder dir aquelles paraules al meu poble, tot sencer i sense excepcions. Em vaig treure un pes de sobre i a ells precisament els ho havia d'agrair, ironies de la vida.