Parlem-ne

Al capvespre d'un dia qualsevol en Quimet era a casa seva arrossegant la seva existència pel menjador. Estava sol des de feia molt de temps i sobrevivia gràcies a les rendes d'una herència d'una tieta llunyana que al morir sense descendència li havia deixat tota la seva fortuna. Mai no havia treballat, no tenia amics ni família. Estava completament sol. La seva única ocupació era anar vivint. El seu caràcter era agre, la intensitat del seu mal humor era immensa i mai no havia mostrat cap interès cap els altres, la seva pròpia solitud era el seu pitjor enemic i la seva única companyia.
La seva soledat era la seva vida i alhora el resum del seu món.
De fet li era ben bé igual. Feia massa temps que era el mateix cada dia i ja estava fart de pensar-hi.
Per què pensar-hi ?
Per res.
Sempre tot era igual.

I com que sempre era igual, ja no hi patia, ja no el preocupava, ja no hi pensava. La seva rutina l'empenyia sempre cap al mateix lloc, amb els mateixos moviments i a les mateixes hores. Tot era sempre el mateix, mai no passava res, com si estigués escrit en el seu destí i no fos capaç de trencar el guió.

Per això, després de fer un gran badall i pensar: Bé, ja ha passat un altre dia!!! - es va aixecar del seu atrotinat sofà i arrossegant els peus se'n va anar cap a la taula. Va recollir el diari i el bolígraf. Com sempre els mots encreuats estaven sense acabar, i quan anava a tornar cap el sofà, li va semblar sentir una veu que deia:
- Jo era un pi.
Es va deturar un moment, es va posar el diari a sota el braç, encaixat amb l'aixella i amb el dit índex de la mà dreta es va gratar la cella. Es va girar poc a poc i va mirar atentament. Res d'estrany, tot absolutament desendreçat com sempre, no hi havia res al seu lloc, però aquest era el seu ordre i el seu entorn. Estava rodejat d'objectes inanimats desordenats en un ordre perfecte. No va ser capaç de rumiar res d'especial, va acabar de gratar-se la cella i es va tornar a girar. Va continuar arrossegant les sabatilles cap al sofà i quan ja era apunt de deixar-se caure pesadament i fer un gran sospir va sentir:
- Et dic que quan jo era petita era un pi.
Tornem-hi. D'on sortia aquella veu? - Potser son manies meves - va pensar - si es repeteix hauré de tornar al psiquiatre, no es un bon símptoma sentir veus.
Ni es va girar ni es va gratar la cella, senzillament va deixar caure tot el seu cos damunt del sofà i sospirà profundament. Va obrir el diari amb energia, amb la intenció de continuar fent els mots encreuats, que mai no aconseguia acabar si no mirava les solucions, fent-se trampes ell mateix.
- Si no vols que en parlem, deixem-ho estar, però jo només volia que sabessis que quan era petita jo era un pi.
Realment allò no era normal. No era possible que algú estigués parlant. Vivia sol en una solitària casa d'un allunyat paratge. Va tirar el diari a terra amb una certa mala llet, el bolígraf va caure i va rodolar tontament fins a sota de la vitrina, es va deturar i embolicar amb una d'aquelles pilotes de pols que ningú sap d'on surten i que s'amaguen a sota de tots els mobles. Es va girar i una mica neguitós va observar altre cop atentament tota l'estança sense veure res d'especial.
- Però qui collons era un pi quan era petita ? - va dir en veu alta.
- Jo, la taula.
Aquesta si que era bona !!! Aquella maleïda taula li volia donar conversa. Realment s'estava tornant boig ? Tanta soledat li provocava al·lucinacions ? Però les al·lucinacions eren visuals i no auditives, i ell no veia res però sentia una veu...
- No t'estàs tornant boig, no pateixis. - li va dir la taula utilitzant un to comprensiu i maternal alhora.
Es va acostar a poc a poc cap a la taula i amb precaució es va ajupir. De genolls per terra va començar a buscar per sota la taula per esbrinar d'on sortia aquella veu. Buscava no sabia ben bé que, però buscava. Al moment va adonar-se que era ridícul el que feia, no era possible que la taula parlés. Es va asseure a terra i somrient va mormolar:
- Està bé, parlem-ne, que em vols dir?
Es va sentir una mena de sospir d'aprovació i la taula va començar el seu discurs:
- Com et deia, jo de petita era un pi. Estava al bosc i al començament no tenia consciència de que era un pi, es més ni tant sols sabia que era un arbre. La meva infantesa va passar sense cap mena de pena ni glòria. Era tant baixeta que ben just podia veure que passava al meu voltant. Quan vaig començar a créixer anava veient el bosc que m'envoltava, hi havia més pins i d'altres arbres que jo no coneixia, roures, alzines... Jo m'anava fent alta i gruixuda i tot anava creixent al meu voltant. Els ocells venien a les meves branques i parlaven de les seves coses, els esquirols s'enfilaven pel meu tronc, fent-me unes pessigolles que jo gairebé no podia suportar, i em prenien les pinyes i es menjaven els pinyons. T'hauria agradat veure amb quina traça les obrien i se'ls cruspien.
Tot anava bé, fins que no sé quan, un dia, sobtadament vaig sentir unes veus d'uns homes. Anaven amb camises de quadres i pantalons de vellut. Parlaven de coses d'homes i jo no els vaig fer gaire cas. Sovint venia gent al bosc i jo els sentia parlar, riure i a voltes roncar, quan s'adormien a la meva ombra. El cas va ser que quan menys m'ho pensava, vaig sentir un soroll molt fort. Un soroll que jo no havia sentit mai. Vaig notar una mena de trompada i el meu tronc va començar a tremolar mentre sentia un dolor molt intents i vaig caure. M'acabaven de tallar. El dolor era tant gran que em vaig desmaiar.
No sé quant de temps va passar fins que em vaig despertar dins d'un camió, envoltat d'altres pins i vam viatjar per camins plens de bonys i sotracs fins una casa on de mala manera ens van descarregar i ens van deixar tirats a terra. Ens havien tallat les branques i se sentia una forta olor de resina. Es va fer fosc i els homes se'n van anar a casa seva. Vam estar tota la nit, uns damunt dels altres sense poder dormir ni descansar. Només se sentien els plors ofegats dels altres arbres i la remor d'una finíssima pluja que ens va caure al damunt tota la nit.
Que t'avorreixo? - va preguntar.
- No de cap manera, segueix, segueix es molt interessant. Però millor espera un moment que vaig a buscar un coixí, que el cul em comença a fer mal i les rajoles son molt fredes, ara torno - li va contestar.
Es va aixecar i se'n va anar cap a la seva habitació, sense fer soroll, va tancar la porta al seu darrera i es va posar a pensar:
- Que cony m'està passant?. Ara resulta que la taula m'està explicant la seva vida!!! I jo a més a més me l'escolto!!! Fins i tot ha estat a punt d'escapar-se'm alguna llàgrima. Realment es una història molt trista...
Es va fer una pessigada a la galta i va comprovar que no estava dormint. I boig, el que se'n diu boig, li semblava que tampoc. Potser estava cansat.
No va gosar tornar al menjador, es va ficar al llit sense sopar, amb la confiança de que l'endemà al matí tot tornaria a ser normal. Va posar al cap al coixí i es va adormir. Va somniar tota la nit. Al seu somni només hi apareixia la taula que no parava de parlar. Li explicava coses dels seus pares, dels seus germans, dels seus veïns del bosc…I ell no en podia fugir, estava atrapat en una teranyina de branques, assegut a terra al davant de la taula sense poder aixecar-se. I la taula parlava i parlava sense parar. Ja n'estava tip d'aquella taula i no podia deixar d'escoltar-la. Si provava de marxar la taula el perseguia per tota la casa i no parava de parlar-li. - No marxis!!! - li cridava - Encara t'haig d'explicar el dia que em van envernissar...
Finalment es va despertar. Sobresaltat, entresuat i respirant convulsivament. Els llençols se li havien entortolligat entre les cames i estava frenèticament abraçat al coixí. Va obrir primer un ull i després l'altre, amb precaució. Res d'estrany al seu voltant. Una mica de claror entrava ben just per les escletxes de la persiana i s'endevinava que a fora feia un dia clar i lluminós. Es va asseure al llit, es va gratar la cella i va pensar:
- Renoi, quin malson!!! I la punyetera taula que no callava!!! - va somriure, va fer un gran badall i gratant-se la natja esquerra del cul se'n va anar cap a la dutxa.
Mentre esperava que l'aigua sortís calenta es va mirar al mirall, es va fregar els ulls i va tornar a somriure:
- Fixa't quina animalada!!! Una taula explicant-me la seva vida!!! - es va gratar el clatell i es va dutxar.
Amb el cap més despert després de la dutxa, va anar fins a la cuina a preparar-se l'esmorzar. Quan el va tenir a punt el va posar en una safata i va anar cap el menjador. Amb el peu va obrir la porta i va mirar fixament la taula. Estava al mateix lloc on l'havia deixat la nit abans.
- Si s'arriba a moure, em moro de l'ensurt!!! - va pensar. Va deixar la safata al seu damunt i va anar fins a la finestra a apujar les persianes. Malgrat que tot semblava com sempre, en el fons tenia una mena de por que de cop i volta la taula tornés a dir-li alguna cosa.
- No t'obsessionis Quimet que potser hauràs d'anar al metge si continues pensant aquestes bestieses!!!
Es va asseure i mentre posava mantega a una torrada va dir en veu alta i en un to una mica burleta i sorneguer:
- Si de cas, espera't a que esmorzi i després continuem la conversa d'ahir. D'acord ?
I va mossegar la torrada amb gust. Dues torrades i un suc de taronja més tard es va aixecar per anar a la cuina a preparar-se un te. Al arribar a la porta de la cuina va sentir:
- Que n'hi ha per gaire ? Ahir em vas deixar amb la paraula a la boca!!!
La sang se li va glaçar i tots els seus muscles es van paralitzar, ni tant sols gosava respirar gaire...
- Ja hi tornen a ser!!! Em sembla que el millor es no fer-ne cas. Aquestes manies segur que son producte de la meva imaginació.
Va continuar els seu camí sense girar-se i es va preparar un te. Estava confós i espantat.
- Si torno al menjador, em continuarà parlant ?
Es va beure el te a la cuina per evitar tornar al menjador, però de seguida va se
r conscient de que allò era una ximpleria. Va tornar al menjador disposat a recollir la safata de l'esmorzar i a continuar fent el que feia tots els dies. Es a dir, res.
Es va plantar decidit davant de la taula i posant-se les mans a la cintura va dir ben fort:
- I ara què ?
- Doncs ara - va respondre la taula - fes el favor de treure'm les engrunes i la safata del damunt i seu al sofà, hem de parlar…
Es va sentir humiliat, però va obeir i va recollir la safata i amb el tovalló va enretirar les engrunes del damunt de la taula. Esporuguit va tornar cap a la cuina procurant no fer gaire soroll al caminar. De reüll s'anava mirant la taula i tot ell tremolava com una fulla.
- El que em faltava!!! Ara a més de parlar, resulta que em donarà ordres!!!
De la cuina va tornar al menjador i va evitar passar a la vora de la taula. Però just abans d'arribar al sofà va sentir al seu darrera:
- El que vas fer ahir al vespre va ser molt lleig!!! Em vas enganyar!!! Per què em vas dir que anaves a buscar un coixí i tornaves i no vas tornar? He estat tota la nit desperta patint per tu!!! Em pensava que t'havia passat alguna cosa!!! Estic enfadada i dolguda…oi que no ho tornaràs a fer ?
Es va girar i mirant la taula va contestar amb un to de veu ferm i segur:
- A veure si d'una vegada deixem les coses clares!!! Jo sóc una persona i puc parlar. Tinc aquesta habilitat que les coses no teniu. I tu ets una taula, per tant ets una cosa!!! I tu no pots parlar, no has de parlar!!! Vols fer el favor de deixar-me estar ?
Allò s'havia d'acabar d'una vegada. No podia permetre que la rutina de la seva vida es veiés trencada per una taula tossuda que s'entestava en fer-li creure que podia parlar i mantenir una conversa. Que s'havia pensat aquella taula ? Enrabiat es va mirar la taula fixament i li va cridar:
- Si vols parla amb les cadires, amb el sofà, amb la vitrina… La vitrina era de la meva avia, de ben segur que té moltes coses per explicar. Tens tots els mobles de la casa per parlar, de ben segur que estaran contents de sentir les teves històries, i ells t'explicaran un munt de coses interessants. Els miralls, particularment, estic segur que te'n poden explicar moltes d'aventures, ells han vist moltes coses...Aquestes cadires tant antigues segur que han sentit el tacte de tota mena de culs... I les finestres ?, les finestres, les han vist de tots colors. Per no parlar de les portes que han estat tota la seva vida veient com entrava i sortia tothom. I el sofà ?, el sofà ha viscut de ben segur grans emocions, potser encontres amorosos furtius, migdiades estiuenques i llargues vetllades d'hivern davant de la llar de foc...Si vols et portaré per les habitacions i parles amb els armaris i els llits. Els armaris des de sempre han estat els guardians de molts secrets inconfessables, fins i tot algun amant recòndit. Per no parlar dels llits que han vist i han sentit com es generava la vida en càlides nits d'amor, com es patia la malaltia i com marxava el darrer alè... A més coneixeràs tamborets i prestatgeries i d'altres mobles de menor rellevància que cadascun, en la seva mesura et poden donar llargues hores de conversa, coneixement, distracció i tot el que necessitis. Per tant et demano que em deixis tranquil i que parlis amb teus companys!!!
Va respirar profundament donant per acabada aquella desagradable situació. Va recollir el diari que el dia abans havia tirat a terra i mentre agenollat palpava sota la vitrina per recuperar el bolígraf va sentir al seu darrera:
- Es que amb tant de temps que fa que vivim en aquesta casa, amb els altres mobles ja ens ho hem dit tot... - va respondre la taula somicant.