Minimòrum VI (La crisi)

La crisi

Sempre he estat un treballador humil. He procurat complir les meves obligacions malgrat que sovint m'he vist obligat a executar les ordres de l'amo, a voltes potser massa aleatòries, amb un implacable sentit del deure.
El meu pare ja em va advertir que treballar en horari nocturn no era de cap manera una bicoca. Sovint em deia:
De dia segurament descansaràs, però les nits seran terribles. Només els més forts ho poden suportar !!!
Malgrat l'advertiment jo vaig decidir quin havia de ser el meu ofici. La meva gran satisfacció ha estat poder treballar en gairebé tots els rams. He treballat en discoteques, museus, centres comercials, fins i tot una temporada vaig estar a l'administració, però allò era un desgavell, com una casa de barrets sense mestressa...
Finalment quan vaig trobar una feina ben pagada i ben organitzada dins de l'àmbit industrial, que al cap i a la fi era la meva il·lusió, va arribar la crisi.
En un tres i no res, a instàncies del govern de torn, em vaig quedar sense feina. - És absolutament obsolet - van argumentar quan m'acomiadaven sense dret a cap mena de negociació.
La crisi és molt dura, a segons quines edats és difícil trobar algun lloc de treball. Per sort, en el fons he de reconèixer que he estat de sort dins de la desgràcia.
He trobat una feina que no és ben bé el que a mi m'agradaria, però no deixa de ser una feina. Llàstima dels intervals i de les puntes de feina, llàstima de la incertesa per saber quan he de treballar i quan no cal. Però de moment a casa anem tirant.

I és que ser una bombeta i treballar d'intermitent en un automòbil, no és la il·lusió de la meva vida.