Minimòrum IV (Sortim rabent)

Ja ens ho van advertir al començament de la instrucció, ens van dir que érem gairebé invulnerables. I que el nostre destí era sempre el mateix. La sortida havia de ser impetuosa, no hi havia lloc pel dubte - Heu de sortir i córrer, com mai, més que res i que ningú - ens deien mentre ens mostraven unes gràfiques on es veien dibuixades les nostres inapel·lables trajectòries. La velocitat és imprescindible - continuaven - però per això no us heu de preocupar, tot està programat, vosaltres només heu de concentrar-vos en el trajecte. Només heu d'estar atents a algun imprevist, fóra d'això, tot està calculat. En condicions normals res us ha de destorbar per a acomplir la vostra missió. Deixeu-vos portar, al cap i ala fi el vostre destí no és a les vostres mans, gairebé tot està previst per que assoliu l'èxit.
Malauradament però, tot el que ens deien era teòrica, ja ens havien avisat que no hi hauria mai pràctiques, segons ells, la instrucció era suficient.
Un cop acabada aquesta fase unes persones indeterminades ens agruparen en escamots de vint-i-cinc, sense identificació, tots amb el mateix uniforme, tots iguals. Aleshores va arribar el pitjor, l'espera. Ens van dir que podien passar dies, setmanes fins i tot mesos. Nosaltres només havien de ser ferms i mantenir la consigna, sempre ferms, sempre junts, sense rondinar. Només un sol pensament havia d'ocupar el nostre cervell : l'objectiu. Sempre pensant en l'objectiu.
Finalment un dia va arribar i l'hora i tot va passar molt de pressa. Passarem d'estar agrupats a una alineació quasi perfecte, un xic incòmode, però perfecte. I sense tenir temps a pensar-hi més en un instant sortirem tots esperonats cap al nostre destí , l'objectiu.
Encara no un segon més tard tots ja sabien quin havia estat el nostre destí.
I és que ser una bala d'ametralladora, és una feina que ben mirat no és gens gratificant.