Parlar amb les plantes

Un relat de: Anagnost

La nostra veïna Àgata parla amb els cossiols. És major, viu sola, no té ca… i xerra amb els cossiols. A la finestra que dóna al celobert hi té geranis, i els ha posat noms. I no se n'amaga gens ni mica. A vegades, si em veu a la finestra, em saluda, i després escomet alguna de les seves plantes: "Hola, "Vermell", com ens hem aixecat, avui? Fas mala cara. Crec que ahir vas beure massa, i a tu l'aigua no t'agrada gaire. Ja ho sé, ja. Avui, ni una gota". Però, dit i fet, es posa a regar. Qualque pic no la veig, però, especialment a l'estiu, l'escolto anar i venir per la casa, mentre escomet una begònia: "Uei, "Xalesta", quin ull més viu que has tret. Estic molt contenta, de tu. Quina begonieta més aguda que ets". O la sent que saluda una falguera esponerosa: "Mira-la, na "Verda", si hi va bona. Ets l'alegria de la casa, "Verdeta" meva. Ai, com t'estimo". I així...

Quan ens trobem a l'entrada, o a l'escala, jo sempre li pregunto per les seves plantes: "Què, com van les alegries?", o "què fa aquella pelargònia que anava coc piu?" La senyora Àgata està molt satisfeta del meu interès i sempre em dóna explicacions addicionals: "Les tinc molt mal avesades, les meves plantetes, però no totes m'ho agraeixen igual. Hi ha de tot, com entre les persones. A algunes se les veu contentes, quan els parlo, i creixen com carbasseres si els conto coses dels arbres del carrer o de les flors del parc. Els agrada saber coses del món. D'altres, en canvi, ni m'escolten. Tinc un gira-sol que ho té molt bo de fer, de donar-me l'esquena. Desagraïdot, més que desagraïdot".

No fa gaire, la nostra veïna va retirar un dels geranis de la finestra del celobert, en "Preciós" crec que era, que s'havia assecat de mala manera. La vaig sentir que el renyava, mentre se'n duia el cossiol musti de la finestra: "Dolent. Això ets tu, un dolent! Que no et cuidava bé, jo? O no t'agradaven, les coses que et contava?" Se la veia molt afectada, la pobra dona. Pocs dies després, el gerani mort fou substituït per un altre d'esponerós, blanc, acabat de sortir d'alguns d'aquests vivers confortables, on la vida és fàcil. A casa de la senyora Àgata es veuria forçat a adaptar-se a un nou estil de vida, i això no sempre era fàcil. Enyoraria, segurament, els temps passats a recer de la coberta de plàstic on va néixer.

De la mort de "Preciós" jo en tinc una teoria que vaig explicar a la meva esposa, però aquesta se'n va riure de mi descaradament. "La senyora Àgata -em va dir- t'ha contagiat la seva dèria i t'has arribat a creure que, efectivament, les plantes escolten i, el que és pitjor, t'has convençut que entenen el que se'ls diu". La meva dona es pensa que m'he tornat boig, però jo he arribat a la conclusió que "Preciós" es va suïcidar. Sí senyor. Últimament, la nostra veïna, veient que el gerani s'havia esgrogueït una mica, res, coses naturals, va començar a recitar-li poesies de Campoamor i d'Espronceda. Jo, de fet, vaig aprendre "El capitán pirata" a força d'escoltar-la com recitava. La senyora Àgata hi posava molt d'èmfasi, especialment quan arribava a aquells versos que fan "Navega velero mío, sin temor, que ni enemigo navío, ni tormenta ni bonanza tu rumbo a torcer alcanza ni a sujetar tu valor". Declamava gesticulant espectacularment, feta una rapsoda, però és evident que a "Preciós" la poesia romàntica no li agradava gens ni mica. Ho vaig intuir el primer dia. El gerani no fugia perquè no podia, enterrat com es trobava dins el cossiol, fins als genolls. Ho sé cert, detestava la poesia romàntica. En "Preciós" es va suïcidar. Més ben dit, es va deixar morir, va renunciar a una vida farcida de recitals que podiem començar amb "Era un día de febrero, ventoso, lluvioso y frío; cada camino era un río y un charco cada sendero...", i que no se sabia mai com podien acabar. I clar, això un dia i un altre dia, és mal de pair. La senyora Àgata hauria d'haver provat amb Ferrater, o amb Foix. Amb Carles Riba, potser.
La meva dona, poc imaginativa com és, es conforma amb una explicació més pragmàtica: en "Preciós" va morir negat. "La senyora Àgata rega massa els cossiols, i els geranis volen poca aigua", em diu, i d'aquí no la trec. No creu en res. Però, i això que quedi entre nosaltres, les petúnies de la nostra terrassa són unes altres des que els llegeixo contes de Pere Calders. Va, de bones...

ANAGNOST

Comentaris

  • A mi també se m'ha mort alguna planta...[Ofensiu]
    Antoni Casals i Pascual | 20-05-2007 | Valoració: 10

    És un fet evident que a cert éssers vius, entre els que s'hi compten les plantes, determinades experiències els poden resultar traumàtiques. Comparteixo la teva teoria i crec que a la mestressa de la història l'haurien hagut de jutjar per maltractaments, especialment pel que fa a la crueltat de recitar textos de Campoamor. Clar que a mi em va passar el mateix amb un hibiscus al que m'havia acostumat a recitar-li les obres completes de Josep Carner. Des que vaig ser conscient que aquesta va ser la causa de la mort de la pobre planta no he tornat a suportar l'autor. He de confessar que a les plantes de casa, que són més propietat de la meva senyora que no pas meves, i que les veig com nius de mosquits més que altra cosa, el que els agrada més és que els llegeixi, a poder ser en el silenci de la nit, les Metamorfosis d'Ovidi. I en tinc una en concret que gaudeix d'allò més amb les Horacianes de l'Estellés (però aquesta, ja ho sé, és un cas perdut...)

  • jo també me les estim[Ofensiu]
    pacog | 23-04-2007 | Valoració: 10

    molt, m'agradata molt.
    l'he hagut de rellegir, no per necessitat sinò per pura golafreria

  • Els éssers vius[Ofensiu]
    omega | 21-04-2007 | Valoració: 10

    no totes les plantes reponen d'igual manera, així també ho feim la resta d'essers humans, potser perque a cada un ens han regat de manera diferent, no hem patit les sequeres al mateix lloc.....la vida en un breu i magnífic relat.
    Esper el proper

  • Un conte...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-04-2007 | Valoració: 10

    ...magnífic, xicon, que bé podria haver signat Calders sense tenir vergonya (més bé ufà i pagat d'ell).
    Una història quotidiana amb màgia afegida, mots exactes i construcció adient de bon escriptor.
    Molta salut i molta rebolica!
    PS. El trio de sonets, ben construits i amb 'garra'.

  • El dia de la béstia...[Ofensiu]
    foraxit | 03-04-2007 | Valoració: 9

    Enhorabona, irónic, cínic, i un punt descarat, amb aquella flaire entre la decadència i la corrosió de la qüotidianitat. Un estil necessàri i punyent, amb les paraules justes, aquelles que mostren la bèstia petita i miserable que tots portem dins, que per moments s'ofega amb l'aigua de la regadora.
    Escriu-ne més d'aquests

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de Anagnost

Anagnost

44 Relats

589 Comentaris

78090 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Anagnost: llegidor, especialment de les lliçons en l'església antiga.
Efectivament: llegidor. Això sóc, per sobre de tot. El meu nom és JAUME FUSTER, i visc en el "regne enmig del mar" que és Mallorca, unit a Catalunya i València pel cordó umbilical de la llengua i la cultura. Em complau sobremanera haver entrat en aquesta gran família que és Relats en Català i esper ser-ne membre per molt de temps. S'admeten crítiques. Si algú es vol posar en contacte amb mi ho pot fer a aquesta adreça: fusteralzina@gmail.com