Casualitats

M’agrada que les coses passin “perquè sí”. No fer plans i passar un horabaixa genial, tots asseguts a una taula a la plaça, bevent una cervesa i gaudint del sol de primavera. O que just quan pensi amb tu el mòbil vibri perquè m’ha arribat un missatge de text teu, o sentir una cançó que em recorda a tu per la ràdio. Són aquestes petites coses, insignificants, que em fan feliç i em dibuixen un somriure sincer als llavis. I em demanen “Què et passa? De què rius?” i jo venga a riure més i més, i tots pensen que me’n vaig del cap. Encara serà cert que em fas tornar boja… i encara no m’he aturat de riure, i els altres em miren amb cares estranyes, i no ho entenen, i tampoc faig comptes intentar traduir-ho a a paraules. Almenys no per ara. Casualitats, la nina de la bicicleta rosa crida el teu nom. Casualitats, des que et conec dic “per cert” molt més sovint, i se n’han adonat. Casualitats, una chiamata persa i el teu número, però ara juga el Barça. Casualitats…

“No es la necesidad, sino la casualidad, la que está llena de encantos. Si el amor debe ser inolvidable, las casualidades deben volar hacia él desde el primer momento.”
- La insoportable levedad del ser, Milan Kundera.

Una decisió presa a darrera hora, com aquell qui diu. Una entrada, un concert. Un dia fred de desembre, que sembla llunyà, molt llunyà… Milers de conjectures assalten la meva ment, una vintena de preguntes que comencen “i si…?” se’m dibuixen al davant. Casualitats? M’agrada que les coses passin així, “perquè sí”, sense fer-ne comptes. M’agrada pensar-te, abraçar-te, estimar-te. M’agrada la manera com em dius “bona nit”, com poses cara de concentrat, com m’agafes la mà. M’agrada que no tenguis vergonya de res, que sempre facis mil cinc-cents plans i que siguis una mica pallasso. Però, sobretot, m’agrada com em fas sentir. Com si volés, sempre, amunt, amunt…