Jo no cerc...

Jo no cerc res gaire estrany, només algú que m’enyori encara que haguem estat tot el dia junts, algú que es posi nerviós en veure’m, que no s’avorresqui de les meves xerrades encara que no calli ni davall l’aigua, que s’alegri d’escoltar-me. Algú que m’acompanyi sempre a casa i faci el camí divertit, per molt llarg que sigui. Algú a qui poder besar per un simple impuls sense sentir-me rara. I no m’importen gaire els regals, em basta amb saber que amb mi és allà on més li agradaria ser. I m’agradaria que conegués totes i cadascuna de les meves rialles, que em fes sempre un raconet en els seus plans, que sentís que sóc la definitiva, que els seus amics es cansessin d’escoltar el meu nom. M’agradaria que m’escrigués les cartes més precioses del món sencer encara que només tenguessin dues línies i que fossin escrites a la viada. Que pensés amb mi, molt més del que estaria disposat a acceptar, que sentís que li cau el món a sobre si discutim i que m’abraci tirant el seu orgull al fems. Algú que em faci riure sempre i, sobretot, que em faci riure quan no puc deixar de plorar, que em digui que aquella cançó és nostra. Que em digui que estic guapa, fins i tot quan m’acab de despertar, que em digui que les meves besades són les millors, encara que n’hi hagin donat de més bones. Algú que em digui que tenc els ulls més bonics, encara que siguin iguals a tots els altres, que li encantin els meus cabells. Algú que em faci sentir la dona més afortunada de l’univers, just pel fet de tenir-lo a ell.