Paraules eternes

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

I.Abril

Recordo encara com, quan era menut, comptava fervorosament el pas dels dies hivernals amb el desig, sempre viu, que passessin ben aviat, per veure com les aromes i els colors renaixien de la somnolència gèlida dels mesos que acabaven de morir. El fred deixava finalment d’esclavitzar els càntics, inquiets i gojosos, que brollaven des de les entranyes de les aus... Al jardí, veia com celebraven el seu festeig, guimbant entre les branques dels arbres, florits i perfumats, o escabullint-se entre la densa verdor de les heures que trepaven vigorosament els murs de la casa, foradats i escantellats pel pas del temps, que m’oprimien quan brillava el sol i que, alhora, em protegien de la ferocitat tempestiva quan retrunyien els brams del cel, immensament opac. Però des d’aquell abril, la policromada primavera es confonia amb un mixtió de turbulents records que ofuscaven, fins i tot, els espais més recòndits de la meva ment, encara contorbada.
El meu nom és Gabriel Almirall. Descendeixo d’un dels estirps de més renom de la contrada; el meu pare, Joaquim Almirall, havia impulsat amb èxit la creació d'un banc de prestigi nacional, entitat de la qual en fou el màxim representant fins que la mort de la mare, un fet que en cap moment va suscitar la més mínima reacció d’estranyesa a cap dels membres de la família, li va cremar definitivament la poca il•lusió que encara li quedava per viure. Aquesta mort el va forçar a renunciar al seu càrrec, que va traspassar finalment a la meva germana gran. Tanmateix, aquell indeleble dolor, acumulat al llarg de la seva tumultuosa existència, va persistir fins al final, fins a impedir-li la tinença de la força física i moral imprescindible per aconseguir vèncer l’última batalla, la lluita definitiva, la derrota final. El càncer.
El vam enterrar a la cripta familiar, on el fràgil cos de la mare hi romania des de feia quasi tres anys. Era un recinte humit i lúgubre, que encara avui perdura ubicat en un gran penyalar, als encontorns d’un mas que havia esdevingut el refugi, lluny del brogit de les ciutats, del viu amor que unia els meus pares. Quan encara respiraven, i pensaven, i veien el món.
L’enterrament va ser feixuc, com ho són la majoria, i molt concorregut ja que, entre la hipocresia de les falses amistats presents, també hi havia qui no fingia dolor per la mort d’un home amb febleses i amb virtuts, que potser per alguns havia perdut, però que havia resistit el sofriment fins al darrer sospir. L’inici, ben mirat, d’un merescut descans.
Dubto però que cap dels presents recordi aquell dia només pel funeral d’algú amb la vida minada pel turment, ja que ningú es podia afigurar l’esborronadora situació que es viuria dins la cripta, després d’haver-hi dipositat el taüt amb les despulles del pare. La Victòria, la meva única germana, impulsiva com de costum, va demanar que s’obrís el bagul de la mare. L’oncle Lluís, tenaç defensor d’una llarga llista de convencionalismes –la majoria dels quals d’una època que amb prou feines devia haver conegut-, la seva esposa i el meu germà petit s’hi van oposar ja des de bon començament. La Victòria al•legava que era legatària de les joies de la mare i que, com a tal, podia adquirir lícitament les que s’havien emprat per abillar el seu cos inert poc abans de les honres fúnebres. I rematava l’argument afegint que implicava un risc molt elevat el fet que aquelles joies encara fossin allà dins. Amb no sé quants vots en contra, una abstenció (la meva) i un vot a favor (el seu), la meva germanava va sortir-se amb la seva. Com sempre, naturalment. Va exigir vivament a un dels encarregats de la funerària, un jove abrinat i de mirada bellugadissa, que destapés finalment el fèretre.
Encara em sembla que sento dins meu l’esfereïdor crit d’horror de la Victòria quan va veure la pell de la mare. Una ona de sufocació va estremir els presents, i jo sentia com la sang fluïa cada cop més i més de pressa per les meves venes, bullint.
D’allà dins, d’aquella bonica presó de fusta envernissada coberta de pols, aparegué el rostre fi, un mica inflat, lívid i amb els ulls closos, però sense cap senyal evident de disgregació, de descomposició, de putrefacció. Conservava incòlume la rosada tibantor dels llavis –uns llavis que havien captivat, temps enrere, el cor d’un jove banquer de gran futur– i una pàl•lida serenor a l’entrecella, emmarcada per flocs de cabell castany. I encara més desconcertant que tot això era el trau precís, impol•lut i esgarrifosament profund, que hi havia al tòrax, a l’altura del cor.

II.L’obsessió per un crim perfecte

-Endavant, si us plau. Segueixi’m.
Aquestes foren les úniques paraules que vaig pronunciar al Jutge instructor Amadeu Gasòliva, l’endemà del funeral. Els ulls em pesaven; aquella nit no havia pogut dormir ni un minut. La meva ment, que tantes vegades m’havia alliberat d’haver de viure voltat de la solitud a la que m’obligava a viure una personalitat tancada, era llavors un encreuament d’imatges espectrals, imprecises, que es difuminaven i es perdien en un horitzó il•limitat per donar pas novament, sense descans, a unes còpies de les que ja s’havien volatilitzat. Només distingia, entre la foscor, dues estrelles que em cremaven la vista... Eren, ho recordo bé, dues flames. Dos ulls. Una punyent mirada.
Una estranya apatia dominava la seva veu. El Jutge, envellit i de cara colrada, va saludar amb un insípid “bon dia” a tots els allà reunits. La sala era més grisa, sofocant i freda que de costum. Els meus germans i l’oncle, conscients de l’anormalitat d’aquell cas esfereïdor, s’alçaren respectuosament un instant. Eren tan petits enfront d’aquell enorme i poc acollidor espai que semblaven les joguines d’un aire encarcerat, mig pel grogós paper de la cambra, mig pels quadres de paisatges enfosquits i d’avantpassats que ja ningú recordava.
El dia abans la Victòria, com a nova representant de la família, havia respost categòricament la totalitat de les preguntes del Jutge amb una serenitat colpidora però natural, que caracteritzava una figura femenina alta i esvelta, enèrgica i, alhora, perspicaç. Una figura que, tanmateix, no havia pogut dominar-se davant d’un cos quasi intacte, en fase d'incipient descomposició, encara perfumat i tan pàl•lid com una imatge de porcellana... com la imatge que havíem sepultat tres anys enrere. Inevitablement, la mateixa imatge.
-Segui, Senyoria, si li plau –va suggerir el meu oncle, oferint-li una enorme butaca de braços daurats i tela estampada.
-I bé? Què han descobert des d’ahir fins ara? –Inquirí neguitosament el meu germà.
-Abans que res, és el meu deure advertir-los –féu avinent, amb la seva ronca veu, l’instructor– que alguns aspectes de la investigació forense fins ara duta a terme, per la qual han mostrat, cosa que no caldria dir, un interès ben lògic i comprensible, poden fins i tot... –s’aturà un instant per seleccionar mentalment les paraules apropiades– trasbalsar la seva sensibilitat...
Ni tan sols vaig alçar la vista, però crec que ben poc deuria trigar en adonar-se que persistia el silenci expectant que s’havia endinsat, amb ell, en l'ambient reposat d'aquella cambra. S’acostà a la llar i jo, des de l’angle que ocupava, vaig observar com la fitor de les flames daurades resseguien els palmells, blancs i suaus, de les seves mans.
-Primerament, cal accentuar que la informació que ens va proporcionar –i va dirigir l’esguard al rostre serè de la meva germana– va ser-nos d’una inestimable utilitat per tal de tenir una mínima idea sobre l’estat de salut de la seva mare, un aspecte força rellevant en aquest cas. Segons va dir, es medicava amb certa freqüència i tenia alguns problemes cardíacs, un dels quals fou el causant del seu primer atac de cor. Arran d’aquesta crisi, va romandre en estat comatós durant gairebé una setmana, i tinc entès que a partir d’aquell moment fou una persona propensa a patir una espècie d’atacs que podríem qualificar de letàrgics –es va aturar un instant i, girant-se novament, va deixar que la incandescència que desprenia l’escalfapanxes es reverberés una altra vegada sobre la pell, fina i rosada, de la seva cara–. Els especialistes van advertir al seu espòs i als fills del matrimoni l’elevada probabilitat que una d’aquelles recaigudes s’allargués en el temps, és a dir, que la pacient hagués de viure en un estat de vida latent durant un llarg període o fins i tot... per la resta dels seus dies. I és més, segons em van comentar, hi havia una elevada possibilitat que, en cas de despertar-se, hagués de viure... vegetativament. Això no succeí, tanmateix, perquè el segon atac fou considerat el responsable, ara fa tres anys, de la mort d’Àngela Almirall.
Silenci. Tan sols silenci. Dins meu, una fatigosa sensació de malestar em va començar a corroir a poc a poc. I, per un instant, la ment rebé un canoneig de turmentosos records. Una mirada perduda. Una fesomia inexpressiva. Unes mans fredes i esmorteïdes. Un cor que es debatia entre la vida i la mort.
-Tenint present aquesta malaltissa salut i les males expectatives donades –prosseguí el Jutge, mantenint inalterable l’atenció de tots els membres de la família–, així com també el resultat de l’examen post mortem d’ahir, es pot afirmar que Àngela Almirall, després de patir el seu segon atac, va caure en un estat d’inconsciència absoluta que es va interpretar de forma equívoca, ja que es va confondre aquest estat, i creieu-me
que sento dir-ho així, amb el d’un cos sense vida, cosa que evidentment significa que fou inhumada abans de morir...
I fou aleshores quan, sense que ningú s’ho esperés, la tia Mercè, esposa de l’oncle Lluís, va deixar escapar un estrany somriure. Després pronuncià unes paraules desconcertants, impròpies del seu assossegat capteniment habitual.
-Perdoneu-me, però és que... ai! Deu ser tot un malson! –Exclamà entre rialles i llàgrimes- ¡N’estic ben segura que em despertaré i tot haurà estat un horrible i espantós malson! No pot ser que l’enterréssim viva; estava blanca, lívida! I tenia les mans glaçades... me'n recordo, eren fredes com el glaç –aquell horrible somriure desaparegué dels seus llavis tan ràpidament com hi havia aparegut i, com escandalitzada, afegí–... i el doctor Rigau certificà la seva mort!
-Au vinga, dona... Calma’t; segur que tot té una explicació... Les coses no passen perquè sí... escoltem un moment el senyor Jutge, que segur que ens aclarirà bona part de tot això...
-Ho intentaré, almenys –correspongué impassiblement–. Si em permeten, senyors, els relataré la teoria policial elaborada arran d’aquest curiós cas... d’assassinat –anuncià, observant les primeres reaccions d’estupefacció que finalment es feien evidents entre nosaltres–. Compartiran amb mi, espero, que no pot ser interpretat de cap altra manera un cas que va començar amb l’enterrament d’una persona donada per morta, encara que no ho era realment, i que va culminar tres anys més tard en descobrir-se el cos d’aquesta persona en un estat propi de mort recent amb la marca d’una punyalada –amb una oportuna pausa estroncà la seva explicació.
Continuà després, metòdicament, amb una aparença més científica i amb una expressió glacial i potser acusatòria als ulls.
-El primer aspecte que hem tingut en compte per elaborar-la és, com quasi sempre, el mòbil. Malgrat que és poc probable que fos un crim passional, no podem deixar de banda el marit; podria ésser un cas de gelosia, d’inestabilitat matrimonial, encara que, segons tinc entès, estaven molt units, tot i que fins i tot podria tractar-se de, diguem-ne, terceres persones. –La Victòria va provar de recriminar aquesta darrera frase, però un ràpid gest de l’instructor la va deturar– Un moment, senyoreta! No m’interrompi, encara. En segon lloc, hi ha el mòbil econòmic; els beneficiats del testament d’Àngela Almirall, si mal no recordo, eren els seus fills, que reberen uns deu milions de pessetes cadascun d’ells, a més de les joies que la interfecta va llegar a la seva única filla, Victòria Almirall. El seu germà, el senyor Lluís Rigau, també aquí present, rebé una quantitat important de diners; entre set i vuit milions. La resta passà a mans del seu espòs. Considerant aquests com els únics mòbils possibles, l’homicida planejà un assassinat molt enginyós, digne, segons el meu parer, de les millors novel•les d'intriga.
Aquella opinió personal seva no aconseguí l’efecte desitjat, perquè res semblava indicar que havia incrementat la tensió entre els allí presents.
Havent-se escurat la gola, el Jutge Gasòliva prosseguí:
-Situem-nos, un moment, entre les deu del vespre i les vuit del matí del cinc de març de mil nou-cents noranta-set, per contextualitzar la història d’aquest crim o, dit amb altres paraules, les conclusions a les quals han arribat, ara per ara, els tècnics forenses. Abans que la senyora Almirall pugés a la seva habitació conjugal per anar a dormir, algú va entrar a la cambra i va duplicar o potser triplicar la dosi del somnífer que prenia la seva víctima i que ja tenia dissolt en un vas d’aigua, tal com cada dia li preparava la seva infermera personal.
»Després d’adormir-se, i aprofitant l’absència del seu marit a causa d’un viatge de negocis, l’assassí va entrar a l’habitació del matrimoni, va maquillar el cos de la seva ocupant i va aplicar-li un torniquet a cada braç i fins i tot, potser, a cada cama. Evidentment, els trauria abans que les minyones vestissin i perfumessin el suposat cadàver per preparar-lo per al seu funeral, ja que sinó haguessin descobert tot el muntatge. Amb la dosi de somnífer que suposem que li havien administrat, però, deuria ésser quasi impossible que es despertés. L’endemà algú va trucar per telèfon al doctor Ignasi Puig que, tot i la seva avançada edat, era el metge personal de la difunta. Com que no va notar el pols de la seva pacient, va deduir ràpidament que era morta, deducció que es veié reforçada per l’aspecte lívid que presentaven tan el rostre com les extremitats del cos, així com també per la fredor de les mans i dels braços. Ben mirat, tampoc era tan estrany que una persona tan... dèbil hagués mort d’un atac de cor.
Hi hagué novament una pausa, molt breu, ja que la Victòria plantejà una de les seves impulsives i esporàdiques preguntes.
-Però... si algú volia assassinar a la meva mare... per què no ho va fer directament?
-Ah, senyoreta! Heus aquí l’enginy de l’assassí! Si el doctor Puig hagués considerat necessari realitzar aleshores l’autòpsia a la seva pacient, s’hagués descobert un cas d’assassinat que probablement hagués delatat el seu autor. Tanmateix, el criminal va inferir que res d’això havia de passar si aconseguia que enterressin viva a la senyora Àngela Almirall, la seva víctima. Si tenia sort, l’assassinaria després del seu funeral, ja que així era pràcticament impossible que el seu acte fos mai descobert. Si no tenia tanta sort, en canvi, i el doctor Puig s’acabava adonant de tot aquell muntatge, encara que es descobrissin les seves intencions, ningú el podria acusar d’ésser el responsable de cap homicidi simplement perquè la senyora Almirall encara viuria; segons el nostre sistema penal, tan sols se li hagués pogut imputar la temptativa, a tot estirar. I entendran, per altra banda, que si el metge o qualsevol altra persona s’hagués adonat que la víctima encara vivia, difícilment haguéssim investigat el cas partint de considerar-lo com un intent d’assassinat en grau de temptativa imperfecta. El més probable era que la pròpia senyora Almirall, volent-ho o sense, s’hagués administrat ella mateixa el narcòtic o que, simplement, es tractés d’una de les seves habituals recaigudes letàrgiques...
Alçant-se de bell nou de la seva butaca, Gasòliva sospirà profundament. La tia Mercè, abans que ho fes la seva neboda, va interpel•lar alguna cosa que va irrompre en el silenciós i brevíssim repòs que l’instructor s’havia permès.
-Però... vostè mateix ens ha dit que deu fer una setmana com a molt tard que la meva cunyada és morta, oi?
-Té tota la raó, senyora. He de dir que la humitat i les baixes temperatures existents a l’interior de la cripta poden donar lloc a certes confusions, però malgrat aquestes condicions ambientals cal deduir que la mort de la senyora Almirall és força recent. Per més fred i humitat que hi hagués el cadàver no pot ser d'abans dels set últims dies.
»Així doncs, i partint de tot el que els he dit fins ara, cal concloure que allò que l’assassí no va preveure és que els efectes del somnífer s’acabessin poc abans de completar la seva magnífica actuació, que és el que per lògica va succeir. La seva cunyada, senyora Rigau, es va despertar, i segurament encara torbada a causa de la gran dosi de somnífer que prengué, fugí de la cripta probablement quan el seu interfector hi entrà per matar-la. Aquest, aleshores, no va aconseguir atrapar a la seva presa, però la devia descobrir altra vegada gairebé tres anys més tard, poc abans de la mort del senyor Joaquim Almirall. I aquesta vegada la va matar... I observaran, suposo, que no deixa de ser molt estrany que no tornés aquí, a casa seva, un cop s’hagué despertat i hagué fugit de la cripta; algun motiu molt poderós devia tenir per no fer-ho...
Ja no recordo cap més paraula del Jutge. Ni de ningú més. Perquè llavors em trobava definitivament vençut, anorreat a causa de la tensió provocada per una explicació que no semblava tenir cap mena sentit, com una història de ciència ficció.
Un vel de blanc lluminós s’estengué, anihilant tots els obstacles, fins a la més inaccessible infinitat de la meva trasbalsada ment. I enmig d’aquella blancor refulgent no es percebia res, almenys fins que una taca fosca, imprecisa, trencà aquella llum. La màcula ocupava cada com més i més espai, emergia. Va rompre finalment la nívia sobrefaç que cobria el meu pensament. Era un bagul de fusta clara recoberta de vernís i, a dins, la mare. Somrient dolçament, amb les galtes rosades i els cabells recollits. I, de cop, tot d'una, esbatanà els ulls. I perdé el somriure. Volia alçar-se, sortir, evadir-se d’allà dins, però una força inescrutable la constrenyia, impedint-li existir, i el fèretre, enmig d’udols suplicants, es tancà impetuosament. Aleshores, centenars de milers de milions de taques traspuntaren, bramant, entre la lluminositat de la superfície. Els taüts s’obriren un instant, deixant entreveure, durant un temps efímer, el cos vivent de la mare. I després, es tornaren a tancar amb una virulència tan aterridorament desconcertant que ara mateix em resulta inenarrable. I ella continuava implorant socors. I jo corria desesperadament per ajudar-la. Però com més m’acostava, més llunyans eren els seus laments.
Més tard, vingué la calma. La tempesta lluminosa es va dissipar com els núvols, derrotats per l’oreig, en un dia càlid i límpid d’estiu. Vaig obrir els ulls desorientat i vaig veure difuminades imatges que es bellugaven inquietament al meu voltant. "T'has desmaiat", em van dir, "respira a fons i pren-te això..."

III.Una
nit de maig

L’enrogiment del cel, somriure vespertí dels dies de bonança, s’esvania a poc a poc. La fresca obscuritat nocturna, bressol d’una infinitat d’inabastables focus de llum, impregnava l’ambient d’una insòlita malenconia; la malenconia d’un dia dissolt en el temps. Els nostres cossos, jacents davall la nit, desafiaven aquella frescor perfumada, mentre els ulls creaven dibuixos unint estels, delicadament virolats, intensament abrandats.
La bella melodia del seu respir brumia suau dins meu. Perdia els dits enmig de la sedosa frondositat dels seus cabells. I els dos, junts, teníem la vista seduïda per l’encís d’una nit de maig.
-No et relaxen, els estels?
Vaig mirar-la. Sovint em sorprenia. Ella, l’Anna, tan fresca, tan diligent, tan màgicament dolça...
-Per què ho dius?
Va somriure. Amb els seus llavis prims i aquells ulls tan nítids a plena nit, on la lluna s’hi emmirallava. Sentia l’olor de la terra humida. De lluny, les siluetes dels pollancs que ribetejaven el riu dansaven al compàs d’un ventijol constant, insistent, que traspassava la roba, finíssima, revestint la pell d’una lleugera capa frescor.
-Ets tan encantadorament innocent, quan vols! Mira, potser... per això t’estimo...
Devia ser el meu esguard perseverant que la va fer riallejar de nou.
-Almenys en això, ets com tots els homes; se’t nota tant quan estàs encaboriat!
Restà un instant en silenci, mirant-me.
-Penses en la teva mare –vaig alçar altra vegada la vista; era tan dispersa la llum a l’espai!–. I no deixaràs de pensar-hi fins que tot això s’hagi arreglat, oi?
-Potser un d’aquests estels embolcalla de foc l’esperit de la mare. Potser, si parlessin, ens podrien dir qui la féu fugir d’aquesta terra. Potser, fins i tot, saben per quin motiu. I potser, vés a saber, també saben el perquè de la vida i de la mort. De tot i de tothom.
I el seu raciocini també va flotar en la foscor misteriosament captivadora de l’Univers, un espai sense confins encara per a la Humanitat.
-Ella va sortir de la cripta i algú, molts mesos més tard, la va apunyalar a sang freda. Li va netejar la ferida, la va dissimular, però aquest algú, sigui qui sigui, no podrà esborrar la sang de la seva consciència. Tard o d’hora se sabrà la veritat...

Epíleg. Paraules eternes...

L’estiu es va escolar de pressa, i després la tardor. El fred va cobrir de blanc els seus dominis, la plana va reviure, florida i perfumada, i es va emmusteir de bell nou a l’estiu. El cicle, metòdic, emprengué un altre cop el camí, i el va perfer. I després, el va tornar a repetir. Fins avui, l’aniversari del funeral de Joaquim Almirall. Tres llargs anys separen ja la mateixa data.
He trepitjat, per tercera vegada, l’arena de la cripta. Sol davant els cossos dels que m’havien dut al món. Duia un ram de roses vellutades que deixaria després entre els taüts, encara sencers després de tant de temps de solitud i abandó. I els he contemplat. Assegut a terra, amb l’esquena recolzada a la paret. Completament sol, sense l’Anna, ni la Victòria, ni l’oncle, ni la seva muller, ni el meu germà, ni cap altra persona.
La vista se m’ha endinsat, més tard, en la negror dels esvorancs i de les esquerdes d’una part d’aquell enorme penyalar, la part que el pare va ordenar envoltar de maons i teules per edificar la cripta on ara reposava eternament, prop de la dona que, en vida, tan havia adorat. I tot seguit he observat la fusta i el roig. La fusta clara dels baguls, velada per una capa de lleuger polsim, i el roig vellutat, d’aquelles flors tan fresques, d’aquells pètals tan vius en un indret tan horriblement aombrat.
I han estat precisament aquelles roses, col·locades en un test de porcellana, que m’han ajudat a resoldre el misteri que s’havia encès tres anys enrera.
El ram estava una mica tort. Amb desgana m’he alçat i m’he agenollat davant d'aquelles belleses artificials, massa roges i sense olor. He pensat que devia ser un còdol allò que desequilibrava el ram, ja que n’estava ple, allà dins. En aixecar les flors, però, he vist que no l'ho era; un tros de fusta, quasi imperceptible, ressortia de l’arena. La curiositat ha aconseguit allunyar la meva ment d’un oceà immens de records il•lusoris, de records que ja sabia prou bé que no revindrien mai més.
I d’aquella sorra clara n’he desenterrat un petit cofret. Semblava resistent. He forçat el pany fins que s’ha obert. Devia tenir la ment en blanc, ja que ni era jo mateix que actuava ni sabia tampoc per què estava fent tot allò. I amb tan sols un parell de grogosos fulls escrits per davant, l’únic contingut d’aquell cofret, n’he tingut prou per lenificar la meva intensa curiositat. Eren les darreres paraules del pare. Aquelles paraules que, dins meu, viuran per sempre.
< >>He acomplert la promesa. Te’n recordes, vida meva? Jo encara puc veure el teu rostre esbalaït el dia que et vaig dir que m’havia equivocat davant l’altar; la promesa d’amor que et vaig fer aleshores era només fins que la mort ens separés. Ens ha separat i el mateix amor perdura. Cada dia que passa et sento i et noto dins meu, i a totes les cares hi veig els teus ulls. És per això que no em va resultar difícil dur a terme la promesa que ens vamm fer; qui dels dos morís més tard hauria d’evitar, mitjançant qualsevulla tàctica, el corrompiment del cadàver de l’altre fins que la mort no el vingués també a buscar. Perquè no som dos cossos, som un sol cos. Perquè no som dos enamorats, som un sol amor. Perquè, realment, només som una inseparable duna de cendra, perduda en un desert de vida i mort. Naufragant en un planeta gegantí. Absorbit per un espai exorbitant.
>>No hagués pogut resistir ni un instant el fet de pensar que el teu cos, la meitat d’aquell cos comú entre nosaltres, passava, sol, de la carn a la cendra. Aquella cendra arrabassada per les urpes d’un malson. Hagués mort de ràbia i de dolor tan sols d’imaginar-ho. Per això, tal com vàrem convenir, la nit després del teu funeral vaig extreure el teu cadàver de la cripta i el vaig dipositar, curosament, dins el congelador que ja tenia reservat, només per al teu cos, al mas on junts vàrem fruir, en aquesta vida humana, del nostre foc d’amor. I així t'has mantingut durant gairebé tres llargs anys. Perfectament conservada mentre meditava què havia de fer amb la meva vida.
>>Però abans que el teu cos esdevingués de glaç, temia sentir un lleuger respir, un dèbil batec dins teu; eres tan propensa a la letargia i... s’assembla tant a la mort! Seria indescriptiblement horrible i espantós ésser enterrat viu, o tancat, bo i estant encara en vida, en un congelador. Simplement per això ho vaig fer, saps que mai t’hagués pogut fer mal, però m’embogia cada dolorós instant que podries viure com un vegetal. I a més, si no haguessis mort realment, si encara vivies però en un estat letàrgic, com haguessis pogut acomplir la promesa? Com haguessis pogut evitar, si jo moria abans que tu, el corrompiment del meu cadàver? La descomposició simultània dels nostres cossos era un objectiu que tu vas proposar i que jo vaig acceptar amb la il•lusió pròpia d’un infant. Per tot això, minuts abans del teu funeral, vaig demanar poder estar a soles amb el teu cos. I fou llavors quan vaig decidir enfonsar quelcom que punxés al teu cor. Vaig escollir l’espasa d’argent amb la qual vàrem tallar el nostre pastís de noces. Però ni una gota de sang va tacar la blanca pell del teu pit. I em vaig quedar molt més tranquil.
>>Estic segur que tu haguessis fet el mateix. Perquè dur a terme aquest pas era l’última prova que ens havíem imposat per demostrar-nos, mútuament, una fidelitat incondicional i fins i tot il•limitada que era la base i el fonament de la nostra relació.
>>Hi havia, certament, un risc; que jo morís inesperadament o sobtada. En aquest cas, ningú hagués pogut acabar de dur a terme la nostra obra, és a dir, tornar a dipositar el teu cadàver al bagul. Però valia la pena intentar-ho. Més clar, encara; ho havia d’intentar. Era per a mi una obligació, un deure moral que implicava, necessàriament, l’haver de córrer aquest risc. He fet tot això, Àngela, pensant en tu i en mi. Perquè t’estimo.
>>Ara m’adono que el temps passa rabent, més de pressa que mai a cada minut, a cada alè d’aire que entra i surt dels meus pulmons. Dissimulen. Creuen que no ho sé. Sé que només volen evitar-me el suplici d’una lenta agonia. M’oculten el càncer que corromp la meva existència, dissortada des que te n’anares a buscar aquella pau llunyana i potser llegendària que mai en vida vares poder respirar.
>>Potser vindré amb tu avui mateix. Potser demà. Com a molt tard, demà passat; és curiós que sigui precisament ara que em sento més fort que mai, que puc dir que tinc, per fi, el valor que em cal –i que em caldrà– per posar punt i final a una vida terrenal convertida en no-res des de la teva mort, i poder, així, fer realitat el somni que m’envies dia i nit, aquell somni –ja el saps– on un cel immensament blau ens envolta i ens posseeix mentre ens fonem en una abraçada infinita, completament sols enmig d’aquella Eternitat. I abans que la fortalesa dels braços i de les cames m’abandoni definitivament, he volgut complir aquesta última promesa que secretament condicionava el nostre amor. El dia que m’enterrin, el teu cadàver, que avui he tornat a col•locar dins el bagul, estarà enterament desglaçat i d’aquesta manera, per fi,
descansarà imperiblement a prop del meu i els dos, junts, es consumiran lentament, apassionadament, fins a esdevenir la brisa suau que érem abans. Fins a esdevenir el cúmul de pols que serem després. I sense deixar d’ésser un dels amors més fervents que mai hagi respirat l’aire trasbalsat d’aquest planeta.
>>Que aquesta carta soterrada mantingui viu el record d’un amor delirant, que fou capaç d’anar més enllà de la vida i de la mort, de la claror i de les tenebres, de la carn i de les cendres. Que aquests mots es mantinguin sempre així, eviternament units. Com el nostre intens, enfollit sentiment d’amor. Que no deixin d’ésser mai paraules vivents. Paraules testimonials. Paraules eternes.
Joaquim Almirall,
abril del 2000.>>

He soterrat de nou el cofret a l’arena. Amb les seves paraules eternes. Mai a ningú revelaré el secret d’un misteri que encara avui crema en somort. L’he escrit només per a mi, només amb l’objectiu de cremar-lo després. Ho he fet per reflexionar sobre l’existència, aquell camí que ve de l’aire, i del misteri, i del no res. Aquell camí que desemboca en un record fonedís.
Abans d'abandonar la finca que fóra propietat dels meus pares, he entrat a la casa i he buscat per tot arreu aquell congelador; l'he trobat finalment, enterrat entre objectes i caixes de totes mides. L’he desmantellat tan bé com he sabut, sense escatimar-hi gens de temps. Demà a la tarda, quan torni de treballar, trucaré un bon amic meu, ferrer de professió, per si li interessa un munt de ferralla que tan sols fa nosa i ocupa massa lloc al garatge d’aquella casa.
I dit això, només em queda afegir que avui mateix, abans de posar-me a escriure aquestes vivències, he demanat a l’Anna que es casés amb mi. M’ha besat i m’ha dit, a cau d’orella, que el nostre amor és un desafiament a les fronteres de l’eternitat.

Fi

Comentaris

  • Ho tindré[Ofensiu]
    lucasward | 18-08-2020 | Valoració: 10

    Ho tindré molt en compte, això de les repeticions de paraules. Potser una de les causes és que és un relat força, diguem, rescalfat; el vaig intentar rectificar tantes vegades que ha acabat afectant al resultat final.
    png to ico converter

  • Un relat treballat[Ofensiu]
    Llibre | 22-12-2004

    Després d'enterrar en Joaquim Almirall a la cripta familiar, la seva filla demana que s'obri el bagul on reposa, des de fa tres anys, els cos de la mare: l'Àngela. El motiu és ben materialista: recuperar les joies utilitzades per abillar la difunta, i que li corresponen per herència. Però el cos que apareix en retirar la pedra és el d'una dona gran, de rostre fi tot just una mica inflat, amb la pell pàl·lida però tibant. Cap rastre de descomposició. I al costat d'aquesta sorpresa, una de més extraordinària encara: un trau, impol·lut i profund, a l'alçada del cor (la dona havia finit de mort natural).
    El misteri d'aquesta descoberta no es desvetllarà fins tres anys més tard, I serà el mateix narrador, fill del Joaquim i l'Àngela Almirall, qui en traurà l'entrellat per pura casualitat.
    Fins aquí, la trama d'aquest relat.
    El seu autor ens presenta un text estructurat en quatre unitats. La primera, titulada "Abril", ens introdueix en el clan familiar dels Almirall i ens planteja l'enigma que esdevindrà la clau del conte. Potser només un comentari: l'escena on la germana demana que s'obri el bagul per recuperar les joies, està narrada amb un llenguatge tan formal que desvirtua el contingut. Aconsegueix fer plaent una situació altament macabra, i penso que això és un detall que a l'autor se li ha escapat de les mans.
    La segona part, titulada "L'obsessió per un crim perfecte", ens situa en una reunió familiar amb el Jutge Instructor del cas, l'endemà mateix de l'enterrament. En un barreja de descripció ambiental (tant pel que fa a protagonistes com a decoració de la sala on es troben) i diàleg, s'informa al lector de les múltiples hipòtesis que podrien resoldre el misteri. Suposo que l'autor intenta crear un clima feixuc, on l'angoixa i els nervis es palpin arreu, i per això fa ús d'un diàleg poc àgil, però just aquest estil fa una mica carregosa l'allau d'informació que se'ns ofereix. És molt encertat, però, el retorn al jo narratiu, quan l'autor escriu: "Ja no recordo cap més paraula del Jutge". Amb aquesta senzilla frase, abandonem la tercera persona per recuperar el fil de pensaments del narrador.
    La tercera part, sota el títol de "Una nit de maig", ens planteja una conversa entre el narrador i una tal Anna. I dic una tal Anna perquè si bé tot continuant endavant amb la lectura descobreixes qui és aquesta Anna i quin paper ocupa en la vida del narrador, d'entrada, només amb el nom, el lector es perd. Per un moment es planteja si s'ha oblidat d'algun dels personatges. Potser caldria unes paraules introductòries, breus, no cal gaire, per solucionar aquest detall. Per altra banda, aquesta tercera part, just quan l'acabes de llegir, sona a insubstancial. Tens la sensació que l'autor no t'ha aportat res de nou a la història, fora de saber que el narrador té companya i es diu Anna.
    I és en la quarta part, que reitera precisament el títol general del relat: "Epíleg. Paraules eternes", on trobem el motiu de la tercera. Però d'això en parlarem més endavant. Primer voldria constatar com, d'una manera ben casual, el narrador descobreix la solució al misteri que durant tots aquests anys l'ha tingut capficat. Anys que, per altra banda, juguen sempre de tres en tres, com si d'un cercle màgic es tractés (i ara no entrarem a analitzar la simbologia de les possibles teories numerològiques, ni el significat del número en funció dels Arcans Majors de les cartes de Tarot).
    L'enigma que ha bastit tot el conte s'amaga darrere d'una apassionant història d'amor, una història de dependència i fidelitat, d'eternitat. Una història que no desvetllaré en aquest comentari.
    Però, per què he dit que en la quarta part està el motiu de la tercera. Perquè al final del relat, en l'últim paràgraf, el narrador i la seva companya, la ja coneguda Anna, inicien, amb les seves paraules, la repetició de la mateixa història, la que hem viscut amb els personatges d'en Joaquim i l'Àngela Almirall.
    És un relat construït amb una pulcritud desmesurada, amb un llenguatge acurat i amb un traç que denota ofici. Potser només remarcar l'ús, de vegades l'abús, dels adverbis acabats en -ment, que donen una sonoritat massa repetitiva en alguns fragments. Un relat, però, per aconsellar-ne la lectura.

    LLIBRE

  • Ei, gràcies, shuhua[Ofensiu]

    Ho tindré molt en compte, això de les repeticions de paraules. Potser una de les causes és que és un relat força, diguem, rescalfat; el vaig intentar rectificar tantes vegades que ha acabat afectant al resultat final.
    Moltíssimes gràcies, cert que sóna estrany el final, jo mateix me'n vaig donar compte, i sí, em vaig inspirar, sobretot, en Poe.
    Una abraçada i fins aviat! (també espero que poguem compartir taula d'aquí a poc)

    Salutacions,

    Vicenç

  • Vicenç Poe[Ofensiu]
    Shu Hua | 04-10-2004 | Valoració: 9

    Ets un romàntic! I t'has inspirat en Poe i Agatha Cristie, a que sí? La trama és bona i manté l'interès. El final sona estrany, avui en dia, però manté l'esperit romàntic del seu inspirador.
    Si em permets un consell que, en el seu dia, em van fer en a mi: vigila amb la repetició de paraules.

    una abraçada, company de taula

    glòria

  • Poca experiència![Ofensiu]

    Gràcies, NinniN! En primer lloc, celebro molt que t'agradi. La veritat és que és un dels relats més "apedaçats" i "repassats" que tinc. La trama ha estat sempre la mateixa, però amb el temps he reescrit alguns apartats, n'he modificat d'altres... bé, el resultat és aquest.
    Pel que fa a la categoria, vaig seleccionar "terror", "juvenil" i "policíaca" pq no sabia massa bé si funcionava de la manera: l'autor proposa més d'una opció i l'editora decideix. Després he vist que la col·locaven a les tres que vaig seleccionar. Ja ho veieu, poca experiència! Bé, com a mínim, de mica en mica en vaig aprenent ;-)
    Salutacions

  • És preciós![Ofensiu]
    NinniN | 23-07-2004 | Valoració: 10

    Vicenç, està escrit amb una sensibilitat esfereïdora... crec que l'haurien de treure de la categoría de "terror", és un texte meravellós! Moltes felicitats, i segueix escribint!

    Una abraçada,

    NinniN

Valoració mitja: 9.67