Osset de Peluix (38). La cançó personal de la Miranda.

- Què passa, Miranda?

La joveneta tímida està asseguda al llit, (amb ell estirat i acabat de despertar-se), i estava cantant suaument una melodia. Es sobresalta una mica quan veu l'Èric acabat de desvetllar-se.

- Ai, ho sento carinyo, no volia despertar-te...

- No passa res. Normalment tinc el son molt lleuger, em desperta qualsevol soroll suau.

- Ja es pot entreveure com ets, de fet, un home amb problemes de son....!

- Sí, no tinc un dormir massa bo. A vegades costa de suportar aquest insomni tant emprenyador... Però digues: què cantaves?

Ella s'estarrufa asseguda al llit.

- Oh, res sense importància.

- Sembla que et faci vergonya dir-m'ho...

- Doncs... sí, la veritat és que me'n fa.

- Ja saps que no me'n riuria de tu...

- Però... No sé...

- Corregeix-me si m'equivoco, però em dóna la impressió que l'animalot de l'Armando, amb les seves males arts, t'ha fet sentir vergonya d'una part de tu mateixa.

La Miranda mira a l'Èric posant cara lleugerament enfadada; però no enfadada amb ell, sinó més aviat amb la situació i amb el bestiota del seu ex-nuvi.

- Doncs tens tota la raó. La mala vida amb l'Armando m'ha fet perdre el gust de la vida en bastantes coses.

- Necessitaries un bon home que et fes recuperar aquest gust per la vida que has perdut.

- Donaria moltíssim, per tenir un home així!!

- Doncs au, recordes la cançó: "quitarse los miedos, sacarlos afuera"? Doncs vinga, explica'm això de la cançó.

La Miranda suspira per a tranquilitzar-se.

- Veuràs, bufó, aquesta melodia que ara escoltaves, i que ha trencat la teva son fràgil, és una cançó que m'agrada cantar per la nit. Una costum individual.

"Ja la cantava, de fet, quan encara no era núvia de l'Armando i passava les nits sola. Quan vaig enamorar-me de l'Armando, sense saber què em donaria ell en la vida, aquest pesadot m'interrompia per la força la cançó, me la insultava i se'n burlava amb l'esperança que em desanimés i que deixés de cantar-la, em definia com a "estúpida" per tenir aquesta costum, i... en fi, que en els últims dies de relació amb l'Armando ja ni m'atrevia a cantar-la gens.

- I ara has volgut aprofitar la meva son per a repetir la teva tradició.

L'administrativa es posa tímida.

- Doncs sí...

Ell somriu.

- Ets una dona de tradicions i costums, Miranda!

- Sí, i tant! No entenc perquè al segle XXI tantes tradicions, una d'elles la sardana, estan en un estat tant lamentable i descuidat.

- Jo, en el fons, tampoc ho entenc. Però no podem fer-hi res.

- No...

Ell s'aixeca i l'abraça per darrera.

- Amb mi no has de patir cap mal. Perquè no cantes la cançó i jo me l'aprenc? Potser fins podríem cantar-la a duo.

- Faries això amb mi de debò?

- Clar... no em fa cap mandra...

- Quin picaró que estàs fet. Doncs vinga, la cançó fa...

Deu minuts més tard, la Miranda ja està "musicalment" satisfeta i es tornen a tombar al llit. Ella s'estira sobre ell i li fa caricies al pit.

- Vaja amb el sr. filòsof... I aquesta forma de tractar una noia i les seves aficions, resulta que era tant poc atractiva per a totes les xiques del món??

Ell es posa neguitós i no contesta. La noia continua:

- No passa res, amor meu. Au, m'ha agafat una soneta que no vegis... Dormim. Demà, ambdós a la feina. T'he de presentar les meves tres amigues.

- Parla'm una mica d'elles, simpàtica.

- Doncs veuràs, les vaig conèixer a...

(Continuarà).

----------------------------------------------------

Visita La Stoa: www.lastoa.cat