Orfe d'un mateix

Enmig del silenci em ve una cançó,

de sobte, belluga el meu cor

per lliurar-se’n d’aquesta espina

hostatjada a la memòria d’una melodia

enyorada per l’inexorable pas del temps.



Com ànima que anhela

recuperar allò perdut,

el meu pensament viatja alçant el vol

a través del record a buscar-ho.



Porugues paraules encara hi nien allí

malgrat els anys, inhibides, paralitzades,

anquilosades, amarrades,

privades voluntàriament

de la seua llibertat...

Ah, Afrodita! Per què em deixares sol?



Però als braços de Morfeu

sóc valent i veig clar,

els sentiments mai no han estat empresonats.

Com un nadó que plora

quan no es troba bé,

tampoc jo vaig atrevir-me

a fer servir les paraules,

sols el plor... en solitud.



Aquí, en aquest Univers oníric t’abraçe,

i ens fonem enmig d’un Oceà d’estima

després d’haver-te buidat

el meu cor d’aquells verbs de sageta.

I sóc en pau, i sóc feliç.



Expira la cançó del meu present,

i se’n va amb ella la il·lusió

de passat i de futur.

Em cauen llàgrimes

que busquen tendresa i dolçor

d’unes mans que no m’acaronaran.



Ara mateix, sóc orfe de mi mateix.