Cercador
Orfe d'un mateix
Un relat de: Lluís BerenguerEnmig del silenci em ve una cançó,
de sobte, belluga el meu cor
per lliurar-se’n d’aquesta espina
hostatjada a la memòria d’una melodia
enyorada per l’inexorable pas del temps.
Com ànima que anhela
recuperar allò perdut,
el meu pensament viatja alçant el vol
a través del record a buscar-ho.
Porugues paraules encara hi nien allí
malgrat els anys, inhibides, paralitzades,
anquilosades, amarrades,
privades voluntàriament
de la seua llibertat...
Ah, Afrodita! Per què em deixares sol?
Però als braços de Morfeu
sóc valent i veig clar,
els sentiments mai no han estat empresonats.
Com un nadó que plora
quan no es troba bé,
tampoc jo vaig atrevir-me
a fer servir les paraules,
sols el plor... en solitud.
Aquí, en aquest Univers oníric t’abraçe,
i ens fonem enmig d’un Oceà d’estima
després d’haver-te buidat
el meu cor d’aquells verbs de sageta.
I sóc en pau, i sóc feliç.
Expira la cançó del meu present,
i se’n va amb ella la il·lusió
de passat i de futur.
Em cauen llàgrimes
que busquen tendresa i dolçor
d’unes mans que no m’acaronaran.
Ara mateix, sóc orfe de mi mateix.
l´Autor
147 Relats
108 Comentaris
50986 Lectures
Valoració de l'autor: 9.72