Oració

No sóc amb tu,
ni sóc amb mi,
estic perdut,
potser amagat
a l'infinit,
o a un núvol blanc
al fons d'un llac,
de color d'ulls,
o a dins d'uns ulls,
color de mar.


Potser sóc Déu,
potser sóc fum,
o potser vent,
potser un esperit,
un vers, un so,
un mal parit,
un troç de carn,
un boig estrany,
un got de llet,
un tros de pa,
un floc de neu,
un joc, un xip,
un gat, un gos,
un molt d'orgull,
un poc d'amor,
un perdedor,
un prepotent,
un desgraciat,
un poc de foc,
un molt de gel,
bastant fum.

No em facis cas,
tu saps qui sóc:
un nen molt vell,
un vell molt nen,
un home sol,
un sàtir foll,
lligat a tu.
Als teus cabells
al nas, als dits,
al coll, als pits…
a la suau vall,
on cada nit,
moru ofegat,
per la humitat,
dels teus racons,
de color roig,
de tacte suau,
de gust salat.

Si deixo això
i no vens amb mi,
no vull cap cel
d'àngels i sants,
després de tu
segur que allò
deu ser avorrit.

Jo vull anar,
molt més avall,
entrar al teu cos,
eternament,
ets el destí,
el Diable, el Déu,
el meu camí,
la meva veu,
el meu infern,
la meva seu,
la meva Fe,
la meva creu.

I només vull,
santificar
l'espai on ets
i el nom que et dius,
menjar el teu cos,
beure'm la sang,
i beneir,
aquest taut
tendre i calent
d'on vaig sorgir
un dia d'hivern,
i on vull morir
malalt de tu…
aïllat i absent,
per sempre amb tu,
per sempre amen.

Ei, perdoneu,
granollerins,
senyors del bé
i de la moral,
això és només
una oració,
un pensament,
que vaig tenir
un dia humit
d'un mes d'hivern,
gener o febrer,
de mil nou-cents
no sé pas quants,
tot passejant,
a prop d'aquí,
pels bruts carrers
del poble gris
de Granollers.