JO

Jo, a diferència del de Xàtiva, no vinc d'un silenci antic ni molt llarg.
Jo vinc del xivarri sord d'una burgesia granollerina pura i dura,
i he caigut en el més modern i sepulcral dels silencis.

Jo vinc d'una còmoda infantesa coberta per la boira,
d'una gàbia oberta plena de constitucionals conillets de vellut,
de quan l'àliga pujà al cel i ens imposà el simpàtic i reial gall d'indi.
Jo sóc dels que berenàvem pa amb Nocilla
mirant allò de "Un globo, dos globos, tres globos...",
i se' ns escapava la lluna mentre els futurs yuppies mossegaven les llambordes de París.

Jo sóc d'un vell i petit poble gal rodejat de romans, del TBO i en Tintín,
d'una terra plena de pometes podridetes del pomer,
de monitors que reivindicaven bisbes catalans mentre nosaltres exigíem monges sueques.

Jo sóc un adolescent de la transició, dels 2 cavalls, la Xiruca, la Xibeca, en Xirinachs;
de Campanades a Morts, els Rollings, en Cohen i dels Pink Floid,
també de l'Aute, i el Che, i en Sisa...quan era en Sisa.

Jo sóc fill de la tele, de les vespes sense casc i de les cartes d'amor,
massa jove per ser hippy, massa vell per ser insubmís,
okupa de sacs de dormir poc en nits de viatges a Itaca.

Jo sóc d'una penya a qui no ens deixaven fer l'amor, ni volíem fer la guerra,
agnòstics devoradors d'hòsties a les nits de missa jove,
que ens vam perdre a les esglésies i ens trobem amb ulls humits als cementiris.

Jo sóc d'una gent que encara estudiàvem francès,
anarquistes d'institut amb desordinadors personals,
deixebles d'en Puig Antich i les tetes de Fellini al cinema principal.

Jo sóc de la generació dels telèfons immòbils i els til·lers assassinats de la Porxada,
internautes de la Transmediterrànea amb motxilles i guitarres espanyoles,
perduts i desorientats entre aquella Formentera i la puta Eivissa mix.

Jo sóc d'un equip de futbolistes, fumadors de camps d'herba verda-OTAN,
nòmades de Festes Majors que empaitàvem a les nenes que es deixaven atrapar,
i ens fotíem cops de puny a qualsevol discoteca entre notes de Tequila o Supertram.

Jo sóc un soldat d'un exercit de feixistes reciclats,
a les ordres d'un grapat de miserables militars fossilitzats,
vividors amb deliris de patriòtica i patètica grandesa.

Jo sóc un treballador que encara no sé qui sóc,
que treballo per diners disfreçat de senyor gran,
i en nits de paper de plata m'endinso en llibres antics i cremo corbates de seda.



Jo no, no vinc d'un silenci antic ni molt llarg...
Jo vinc de les pedres encantades i d'una autèntica esquizofrènia,
i encara no sé allà on vaig.


Jo vinc d'una degeneració oblidada i ja en vies d'extinció,
on els records i les idees es van marcint en un calaix, poc a poc,
com els pètals dels geranis en els balcons de la eixuta memòria que m'esclavitza.