Onze de març

Un altre dia a matinar, sembla que vulguem aixecar nosaltres al gall en comptes d'ell a nosaltres. L'agradable so del despertador, de l'habitació de la mare, trenca el silenci de tota la casa i el gos comença a bordar. Intento submergir el cap al coixí per no sentir el soroll, com si es tractés d'un refugi per tot el dia, però sembla que hi hagi una veu dins meu advertint-me que vagi corrents al lavabo. M'aixeco i vaig cap a la porta oberta de l'habitació de la mare, entro i em mira amb cara malhumorada mentre badalla lliurant la seva son. Una taca groga comença a estendre's pel pantaló del meu pijama. Ja hi som.
La mare s'aixeca de pressa i m'agafa per la cintura àgilment mentre se m'emporta al lavabo corrents. No pot ser que em passi el mateix cada dia, la mare em dóna la reprimenda diària dels matins mentre em treu els bruts i m'endinsa a la banyera plena a vessar d'aigua calenta. Em diu cada dia el mateix, que perquè no l'aviso, que ho haig de fer abans d'anar a dormir, que ja sóc grandeta per aquestes coses... Cada dia el mateix, ja m'ho sé de memòria, com si la meva vida fos una roda girant constantment en el mateix radi per arribar al mateix punt cada dia, però és la meva i suposo que mai canviarà, fins que sigui gran. Quan sigui gran em casaré amb un noi ros d'ulls blaus, serà un príncep d'un castell encantat, que em vindrà a buscar a casa i em salvarà del monstre dolent i verd que s'amaga sota el meu llit, la mare no em vol creure, però jo sé que hi és.
La mare em treu dels meus somnis en tirar-me un raig d'aigua freda al cap, tal com una bella cascada d'aigües de cristall que cau sobre les roques fent que s'esgarrifin de fred. Em queixo amb sons i renecs incomprensibles. La mare em deixa asseguda al tamboret petit i va cap a la cuina, comença a cantar mentre treu els cereals i es fa un cafè. M'agrada la cançó, la veritat és que no se sap la lletra, però m'agrada sentir com taral·leja pels matins, així com piulen els ocells, amb veus fines i fresques, del jardí comunitari, que donen la benvinguda al sol quan clareja les altes herbes.
La mare es diu Sandra, però jo li dic la Rossa, ella no ho sap, mai li he dit així a la cara, però em fa gràcia. No recordo quan vaig començar a referir-me a ella amb mi mateixa, com a Rossa, crec que el nom ve perquè sempre es tenyeix els cabells curts d'aquest color, m'agrada mirar-la quan ho fa. Tros per tros amb molta cura i paciència va donant-li color d'or. Després, mentre jo esmorzo, va maquillant-se. Comença sempre pels seus ulls verds, no sé com pot posar-s'hi un llapis tan a prop , es fa una línia a sota i a sobre que li fa els ulls grossos i artificials. Després una crema i una pols de color vermellós que li dóna un aspecte de nina de mida natural. No m'agrada gens. Aleshores comença amb mi, per sort no em posa pols a les galtes ni m'acosta el llapis als ulls, només em pentina i em posa un llaç rosa, ben ridícul. De vegades varia el pentinat, un dia dues cues amb dos llaços i un dia una cua amb un llaç. Un gran repertori.
Després d'esmorzar sortim de casa, són les set i mitja en punt, com cada dia. El fort de ma mare és la puntualitat, no sé com s'ho fa, però sempre acaba ella esperant, clavada a terra com un arbre arrelat des de fa temps. Quan jo sigui gran, arribaré tard, perquè no m'agrada esperar com fa ella. Caminem carrer avall, jo agafada per una mà, suposo que es pensa que em puc escapar. Fa un fred que entra cos endins i glaça les venes, m'intenta arreglar la jaqueta nova i cordar-me-la sense parar d'avançar, cosa bastant complicada. Arribem al quiosc de la cantonada, on comprem el diari i el senyor que ens el ven em regala una llaminadura enganxosa. És un home arrugat, amb veu greu i mans tremoloses. Té uns ulls grisos molt profunds, sembla que no s'acabin mai, que puguis veure el que pensa dins seu. Té un bigoti blanc, del mateix color que els cabells, i una panxa rodona i grossa que li dóna un aire divertit. Aquell dia porta uns pantalons blaus i un jersei negre, els pantalons lligats cap a dalt amb uns tirants llargs que ara no recordo com se'n diuen. Em mira parpellejant i movent-se de costat a costat, com si ballés en un estrany ritual. La mare li dóna les monedes, que repiquen alegrement en caure a terra, i es gira per marxar amb mi, torno a mirar a l'home refugiat dins el quiosc i veig com em fa l'ullet mentre ens allunyem d'allà.
Són les set i trenta quatre. Des que sé llegir l'hora, que sempre la miro al rellotge del canell de la mare. Jo no en tinc, diu que encara sóc massa petita, però que als set anys me'n comprarà un, no entenc com el rellotge pot comptar el temps que passa, jo seria incapaç. Anem cap a l'estació de trens on aquests circulen amunt i avall amb pressa i sense pausa. Acostumem a agafar el tren de menys deu, però com que aquell dia és força d'hora agafem tranquil·lament el de deu minuts abans. El de menys vint. Trobem dues butaques esquifides lliures, tot un mèrit tenint en compte l'hora que és i la quantitat de gent que hi ha al tren. El vagó és un got d'aigua el qual li falta una simple gota per vessar-se tot, de tanta gent com hi ha. Veig per la finestreta com un home corre cap al tren, però les portes fan el soroll de sempre i es tanquen abans que l'home aconsegueixi arribar. Ha perdut el tren, no hi fa res, en pot agafar el següent. El tren comença a avançar imparable, com si les cadenes que el possessin en funcionament fossin irreversibles, i veig com les cases reculen espantades del so del tren. Desapareixen rera d'ell com si fugissin en comptes de nosaltres moure'ns cap endavant.
Deixo de mirar el paisatge urbà i començo a observar la gent del meu vagó. M'agrada, ho faig cada matí, hi ha alguns que se'm queden mirant sorpresos que els analitzi amb la vista, potser els incomoda, però ja he après a dissimular i ningú em veu mirant-lo últimament. Començo per l'home del meu davant. Té un ordinador, tecleja amb una velocitat sorprenent, sense mirar el teclat, com si se'l hagués aprés de memòria. Té el front arrufat, reclamant la seva concentració i unes ulleres de cul de got li rellisquen nas avall. Porta una corbata fosca a ratlles molt elegant a sobre d'una camisa blanca i sota un vestit negre. Suposo que és un advocat molt prestigiós amb un alt càrrec, el director d'una empresa o quelcom semblant. Però està clar que és algú important. Al costat d'aquest senyor hi ha una dona de color, amb unes arracades llargues i cridaneres, el cabell recollit enrera en una cua informal. Porta una simple samarreta, llisa, sense cap dibuix, i uns pantalons marrons descolorits i arrugats. Té la mirada perduda, clavada a terra, en un intent de pensar què haurà de fer aquell dia. A l'altre cantó hi ha una noia rossa d'ulls marrons. Està asseguda amb les cames encreuades i parlant per un mòbil, tant petit, que quasi ni es veu entre les seves mans. Parla castellà, però amb un estrany accent, obrint molt la boca i pronunciant les vocals per sobre les consonants. Porta una faldilla blanca, neta i lluminosa, sense cap taca visible. Al seu costat hi té una motxilla vermella d'escola, plena de llibres i fulls de paper. Al costat de la noia hi ha una senyora gran. Té un llibre gruixut entre les seves mans, d'aquells avorrits sense cap dibuix, només lletra, i unes ulleres petites ajustades als ulls foscos. Va deixant anar sospirs i fulminant amb la mirada la noia de l'estrany accent. Té els cabells blancs, com la neu, la mirada aigualida, com si volgués plorar, però en els ulls es veu una immensa saviesa, per tot el que deu haver viscut ja. Al costat de les portes, i de peu, hi ha dos nois parlant. Porten unes motxilles molt grans, com si anessin a fer una excursió per la muntanya. L'un de cabells rojos i l'altre marrons. Parlen en català, un fort accent lleidatà, no sé pas què deuen fer tan lluny de casa. Porten tots dos uns pantalons molt amples, que se'ls hi van caient, però sembla que a ells no els importa. Van ensenyant part dels calçotets que porten pujats fins la cintura. Les camises, dues talles més grans de les corresponents, els hi donen una imatge de deixadesa i despreocupació.
La noia del mòbil ja ha deixat de parlar i la senyora gran ha pogut continuar llegint, la dona de les arracades segueix amb la mirada clavada a terra i el mòbil de l'home de l'ordinador comença a sonar. L'agafa i contesta en un idioma estrany. No entenc res del que diu, deu ser d'una altra nacionalitat. És aleshores quan el tren comença a entrar a l'estació on la mare i jo hem de baixar. Ens aixequem i anem cap a les portes, el tren va reduint la velocitat fins que, a un segon de quedar-se aturat, ho sento. Un esclat de so em rodeja, com el de les flors en obrir-se, però en comptes de ser alegre, com la primavera, és trist, senyal de una propera tragèdia. Tot passa tan ràpid, mai havia sentit un soroll així, però sona un i altre cop fins a tres com a mínim. Els crits de la gent són desoladors, tothom està espantat, tothom crida. Un so més fort i més proper esclata, em separa de la mà de la mare i em fa volar enrera, veig com fragments del vagó volen arreu dispersant-se. Em dono d'esquenes contra la paret amb un cop fort i sec, i començo a cridar a la mare, no sé què fer, els meus crits es perden entre els de l'altra gent i entre els esclats continus. No puc fer més que cridar, espantada, arraulida contra el terra. Intento agafar-me a un seient, però el tren sembla que es mogui de costat a costat, com saccejat per una terrible força indominable, inhumana. No sé què passa, què està succeint, què he de fer. Intento posar-me en peu, però les dèbils cames em fallen al primer intent, hi torno, la gent prova de sortir del tren, però les portes no s'obren, ni tan sols cedeixen sota la ràbia i desesperació. Hi ha gent picant als vidres per trencar-los i poder sortir, però no ho aconsegueixen. De sobte, quatre metres vagó avall esclata una última bomba. Aquesta, més forta que les anteriors, l'ona m'impacte contra el pit i em deixa sense respiració. No puc aga
far aire, els ulls closos i les mans premudes entorn la meva cintura. Intento cridar però no puc, no tinc aire. La foscor em rodeja i començo a plorar. El món s'enfonsa entre les meves llàgrimes, tot gira al meu voltant sense cap ordre comprensible... Els meus pensaments volen ràpidament d'un costat a l'altre, tot és confusió dins el meu cos, dins la meva ànima, dins el meu cor. Un munt de colors desfilen sense comprensió, el món avança entremig de la foscor. Caic, caic en el buit, caic en el no res conduïda per aquest remolí de dolor intens. Un crit contingut, dins la meva gola, que lluita per emergir i expressar la seva ràbia. Tot allò que havia somiat i ja no podré fer, què serà del príncep blau sense la seva princesa? No em puc rendir, he de seguir endavant. Poso tota la voluntat per agafar un glop d'aire i, amb un dolor espantós, ho aconsegueixo. L'oxigen torna a circular per les meves venes i, alleujada, obro els ulls. Un silenci tètric m'envolta, pesa, pesa tant, el silenci, que m'empeny contra el terra. Miro les meves mans petites i pures tacades ara de sang, igual que la resta del vagó. Busco la meva mare amb la mirada, però no la trobo. Al meu costat hi ha el noi pèl roig de la motxilla grossa, té els ulls oberts de bat a bat i la cara blanca com de porcellana. La seva samarreta, tacada, està foradada per un tros de vidre gruixut i assassí que penetra dins el seu cos a l'alçada del pit. Un bassal de sang l'envolta. Intento aixecar-me i caminar, però és impossible, així que m'arrossego pel terra dur com puc esquivant parts del cos que havien estat abans d'algú.
Veig la mare recolzada en una cantonada i vaig cap a ella. Té els ulls tancats i els llavis premuts fortament l'un amb l'altre. Intento despertar-la, però no puc, començo a plorar mentre intento que surti de la seva son eterna. Li dic entre sanglots: Mama, desperta si us plau, m'has de portar a l'escola... Que arribarem tard mama, lleva't... Mama no, no em pots deixar sola, has d'aixecar-te, prometo ser bona, no em faré mai més pipí als pantalons del pijama, t'ho prometo, mama... Però aixecat si us plau... Et faré cas, no farà falta que em renyis mai més, o renya'm si vols com vulguis, només vull que et despertis. Renya'm, renya'm! Hem de marxar d'aquí, sinó tornarà el soroll, corre mama, fugim d'aquí juntes, que encara no soc gran, encara no em pots abandonar...
Però la mare no em fa cas, no sé què fer, intento agafar-la per un braç i estirar d'ella, però cau de costat, rígida com una fusta. Intento arrossegar-la amb mi fora del tren, intentant obrir-me pas pel camí de la por, la foscor i el silenci. Però no puc vèncer aquella difícil prova, no puc, per més que ho intento. Decideixo anar a buscar ajuda, que algú desperti a la mama, ja que jo no puc. M'arrossego fora el tren de la mort, les portes no hi són, no és que siguin obertes, és que simplement no hi són. Caic al terra de la freda via i començo a arrossegar-me. De sobte sento sorolls, gent que s'acosta, intento cridar, però només un fil de veu surt de la meva gola. Uns homes vestits tots igual arriben, en veure'm vénen corrents cap a mi. Intento agafar un i portar-lo on la mare està, però no em vol fer cas, no m'escolta. No para de tocar-me i agafar coses d'una caixa blanca que fa servir amb mi, suposo que per curar-me les ferides. Segueixo intentant infructuosament que vingui fins on està la mare, però ell no em deixa aixecar. Per fi puc cridar, un so agut i llarg fa que l'home s'espanti i em deixi anar per uns instants, amb tota la voluntat i les últimes forces m'aixeco i corro cap al vagó on està la mare. L'home em ve al derera cridant que no entri al vagó, però jo no m'aturo fins arribar a la mare, em llenço als seus braços i segueixo plorant. No vull separar-me d'ella, de la meva mare, no vull i per molt que el senyor ho digui, res aconseguirà separar-nos. Arraulida amb el cap al seu pit ploro desfogant tota aquella tristor i ràbia per qui ens hagi fet allò. A nosaltres que mai hem fet cap mal, per què a nosaltres? Per què al senyor de l'ordinador, a la noia del mòbil, a la senyora gran del llibre, als dos nois excursionistes, a la dona de color...? I si haguéssim agafat el tren de cada dia i no el d'abans...? I aquell home que va perdre el tren? Per què?
Els homes m'aconsegueixen separar de la mare i em desmaio. Al cap de dos dies vaig llevar-me en un gran hospital de parets blanques. M'havien fet una transfusió de sang i havia estat vint-i-quatre hores a la unitat de vigilància intensiva.
Va ser aleshores quan vaig veure la mare per últim cop, el matí de l'onze de març, a terra rodejada de gent morta i sang. Els meus avis van anar a identificar-la i estava morta, no va tornar-se a despertar. Vaig anar a viure amb ells fins que vaig ser gran, vaig trobar el meu príncep blau i m'hagués agradat poder demostrar-li a la mare l'existència del monstre de sota el llit... Però res d'això ha pogut ser, i per què? Encara no ho entenc, ni ho entendré mai, perquè no hi ha resposta possible.