onades -narrativa-

*


Les onades arriben suaus a la sorra de la platja. L'aigua impregna els seus cossos mentre dansen compassats amb la cançó del vent. Un estel blau posa aquell toc d'intimitat que fa de la llum penombra i de la foscor silenci. El temps s'atura per un instant i la garlanda de flors voleia les roques de l'espigó que dorm des de fa anys. El cercle és tancat i quan bufa l'aire, ells s'aturen per fer l'amor a ran d'onades.

Saltaven les roques d'una en una, quan eren petits, fins arribar-hi a l'extrem més llunyà. Estenien els braços com les gavines i somiaven que quan fossin grans volarien pel cel agafats de la mà.
Somnis de futur fets miques.
Ara, el cel els fa de sostre mentre caminen sobre els mateixos passos dia rere dia i recorden els moments viscuts en aquell lloc.

La nit omple els buits que deixa el dia. Entre draps vells, abraçats per escalfar-se, compten estels. La seva llar no va més enllà de quatre passes sota un pont. Un matalàs brut i una cadira ho és tot.
L'aire bufa fort aquest vespre i s'enduu els núvols de tempesta a un altre lloc. Avui estan de sort -pensen- No plourà, i no s'aigualirà el son mal dormit ni el fred que es cala als ossos cansats i abatuts per la lluita diària.
Aquesta nit la lluna es reflecteix al bassal brut de la claveguera on les restes de la ciutat suren fins al mar. Rocs que s'aixafen uns als altres quan baixa fort el riu i lluiten per treure el nas i no ofegar-se.
A l'alba, el sol torna de nou entre lleganyes i mostra -altre cop- el cercle sense sortida.
Cal llevar-se com cada dia i tornar a vagar pels carrers enrajolats de marbre on s'emmirallen els estels de cada matí.
Un violí sona a la llunyania i els atrau amb el so dolç de la música dispersa. S'olora dins l'aire.
Així és com passegen per l'avinguda cercant un rosegó de pa per esmorzar. Res no hi ha, ni sota els bancs de la plaça ni a les papereres eixutes que envolten l'entorn. I el matí s'ajorna cada cop més i passa de llarg fins l'hora de dinar.
S'imaginen que seuen a taula. Que el cambrer els saluda com cada dia i fa l'ullet mentre els diu que avui hi ha cireres per berenar. Un glop de vi, de garnatxa morada, mentre l'àpat imaginari fa via gola endins. Un llonguet recent cuit flaira prop i les viandes cobreixen la taula dels comensals.
El violí sona abraçant els dos amants
-i obliden el pes a l'estómac de tants de dies sense menjar-
Remenen els cubells airejats enmig del carrer i guarden la gana, per després poder assaborir goludament els fruits vermells.
Sobre la gespa del parc estenen una flassada on jaure una estona a fer migdiada.

El vent porta els sons des del palau i ells dansen vora el riu. Un món altiu que els observa i els jutja, decideix posar-hi mots a la seva història.
En acabar, allarguen la mà oferint així el seu misteri a canvi d'un tros de pa i si el públic és generós, satisfan la gana i passen full al calendari per rampinyar un dia més a la vida.

Avui hi ha màquines que treuen sorra de dins al mar per a fer-los una platja més gran -diuen- Envaeixen el seu paradís i el fan miques, quedant escampades per totes les vies mundanes dels ciutadans austers que miren de lluny les desgràcies d'ells dos.

Dos coloms tristos passegen per l'andana de l'estació. Les plomes brillen sota els raigs del sol i just a la línia de l'horitzó s'emmarca la ciutat altiva i llunyana on ells, cada dia, en solquen les entranyes en busca d'un destí.
Les màquines s'han endut les roques de l'espigó dels somnis. Han cobert l'espai amb sorra de fons marí, extreta dessota les ones -d'allà on venen tots els seus misteris i llegendes-
Ara la platja és plena d'històries que es desvelen als tafaners.

Sota aquest tros de cel descobreixen secrets perduts que ni tan sols recordaven.
Eren joves i els lluïa una vida per endavant. Donaren sortida als somnis de l'espigó. Camins i ciutats escrivien a poc a poc la seva història. Les aventures els omplien l'ànima i el seu amor era immens. Ella dansava al so de la música d'un violí que ell oferia pels teatres de les grans ciutats, però era tal sa bellesa, que un dia una noia d'ulls foscos el seduí, l'amarà d'alcohol i el retingué dins un foc que acabà cremant-li els ulls per després abandonar-lo al seu destí.
Ella el retrobà desorientat vagant pels boscos lluny de les platges. L'abraçà fort i se l'endugué.

A l'alba, la llum els acompanya. Passegen agafats per la cintura. Ell la mira embadalit mentre ella li parla. Ella li obre camí entre les poques roques que queden a l'espigó. Quan arriben al final, estenen el braços, com han fet sempre, i somnien -com abans- que volen pel cel, per aquell cel tan blau que ara els cobreix.
Ella, davant, marca el camí mentre ell la segueix sense separar-se'n gens.
-Jo em delecto observant-los i envejo el seu amor-
Quan passen prop meu miro fix aquells ulls verds de mirada perduda i enamorada i m'adono que són cecs.
Ara he sabut que un dia s'adormí a ple sol i la vida engelosida del seu somni, li cremà els ulls amb un foc passional que encara encén cada vespre quan és fosc.
Ara ella és els seus ulls, la seva veu, el seu seny, el seu somni, el seu pensament...
De sobte vaig entendre el ritual que cada dia marcava els seus passos.

Avui bufa fort. Els miro com aixequen el vol des de l'extrem més llunyà de l'espigó. Ella l'agafa fort de la mà perquè ell no es desorienti i el porta per aquest cel rogenc mentre li explica històries d'un món real. Ell segueix mirant-la, enamorat dels seus mots, com sempre ha fet des del primer dia que la va conèixer.
Lluny d'allà navega un veler solitari. Amb preses, sense rumb fix; amb ànsia, com si la mar fos tota per ell.
El vent els sacseja els cossos, tal com fa amb la vela del veler i desestabilitza el rumb posant en perill la seva història.
Miren la sorra de la platja, just on trenquen les ones. S'hi adrecen. Escolten com xiula. Es miren. S'abracen. Es besen. I dansen fent l'amor a trenc de sorra, a trenc d'onades com fan sempre que bufa fort aquell vent gelat que els permet atansar-se sense ferir-se.

No saben pas que jo sóc allí observant-los, per tant m'allunyo en silenci i tanco aquest llibre per avui.

***********

aquest relat es va convertir en:


2n Premi de narrativa
III Concurs de Poesia i Narrativa "Somnis Daurats de Tardor"
Manresa, desembre 2006

gràcies