Obsessió

Un relat de: llLlibertatll

Em desperto…
No…no em vull despertar…
No vull tornar al institut..
Vaig al lavabo
Em peso..
No! Que faig! He tornat a caure…
No em puc treure la mania del cap!!
Vull pesar menys, menys menys…
Perquè la gent és tant cruel!
Si no m'haguessin criticat mai, ara seria feliç amb el meu pes!
Però si estàs bé Marta!!
No, no estic bé, no ho veus, estic obsessionada, OBSESSIONADA!
He passat de menjar 6 plats al dia, a conformar-me amb una simple pastanaga, no ho entens que si ara menjo com les persones normals, el meu cos s'engreixarà en res? El meu cos està acostumat a menjar poc i, m'engreixaré més i més, i la gent em tornarà a criticar i criticar, i jo… tornaré a ser la noia marginada… no vull!! Però…. Vull superar la meva obsessió, vull viure plenament…
AJUDA!
Què faig? No ho sé…
Ho veig tot blanc, què m'està passant, ai que em perdo, em perdo…
…………..
Silenci.. m'he despertat una altra vegada…
Aquesta vegada a l'hospital.. no no ho entenc… què ha passat?
Marta, Marta!!
Què passa mare? Perquè estic aquí ?
T'has desmaiat.. estaves en coma..
Estic pàl·lida, se'm noten tots els ossos...
No, no vull marxar d'aquest món!
Perquè? no entenc res..
Tota la meva infància sent criticada pel meu pes..
i ara, que estic prima.. em porten a l'hospital.. i sento que me'n vaig... que me'n vaig!
Tanco els ulls....
sento la mare plorar.. perquè?
Ho veig tot fosc...
Sento un pip que em fa mal les orelles entre els plors de ma mare... què és això?
Una llum blanca..
Ara ho entenc tot
M'he perdut del tot, que me perdut..
i tot per una obsessió!

Comentaris

  • Bona descripció de l'anorèxia.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 09-05-2006

    De primeres, a nivell de fons, et diré que aquest poema/relat... té la virtut d'expressar les sensacions d'una persona amb anorèxia des de dins, és a dir... la por a menjar amb normalitat degut que això implicaria augmentar de pes, que és el terror obsessiu de la noia. La inutilitat de les paraules "benintencionades" de tants que s'acontenten amb dir: "menja...!" quan probablement la solució sigui una altra.

    En aquest sentit, el del fons, et felicito...
    Tot i així has escollit un camí força realista, objectivista, sense gaire metàfora... Si algun dia probes d'agafar el mateix text i vestir-lo de metàfores veuràs com guanya en profunditat... No et diré que així seria millor, sino que hi descobriries una altra possibilitat.

    A nivell formal, que també és important, hi trobo el següent:

    "No vull tornar al institut.." hauria de ser "No vull tornar a l'institut"

    "Perquè la gent és tant cruel!" si és una pregunta hauria de ser: "Per què la gent és tan cruel?" i fixa't que el tan no porta "t" perquè si no la traducció castellana seria: Por qué la gente es tanto cruel...

    "En els següents casos, si els vols donar un caire interrogatiu el "per què" ha d'anar separat"

    "Perquè estic aquí ?" és "Per què estic aquí?"

    "Perquè? no entenc res.." és "Per què? No entenc res..."

    "sento la mare plorar.. perquè?" és "sento la mare plorar... per què?"

    La següent frase hi veig un problema amb el "me":

    "M'he perdut del tot, que me perdut.." hauria de ser: "M'he perdut del tot, que m'he perdut..."

    Disculpa la meva exhaustiva correcció formal, però és que sóc profe i és una deformació professional, i a més vaig fer el propòsit de ser més crític en les meves valoracions, és a dir el propòsit de dir el bo, però també el millorable...

    Tot i així és un poema bo, a banda de les petites formalitats, encara que no crec que arribi a ser un deu.
    Encara que diuen que queda molt malament recomenar un relat propi en una valoració, jo ho faré: llegeix-te dels meus relats "Converses en una platja nudista sobre l'obesitat i la tirania estètica" crec que hi té a veure i m'interessa la teva opinió.

  • Causes orgàniques[Ofensiu]

    Sovint, pensem que aquestes malalties són purament una qüestió psicològica, quan són un problema orgànic.
    I el pitjor és que encara hi ha molts metges que van vint anys endarrera de les investigacions.
    Ara se sap, que l'anorèxiaté uns mecanismes molts similars als d'una addicció física, com podria ser el cas de la cocaïna.
    Les addiccions venen d'un funcionament anòmal dels circuits de recompensa cerebrals. Uns circuits quye tenen per funció donar plaer i reforçar els comportaments que el provoquen.
    En general, els plaers naturals com són el sexe o el del gust, tenen el seu circuit de compensació que evita qeu l'individu es passi tota l'estona procurant-se aquell plaer. Tant la resposta sexual com la de l'estòmac fan que al cervrll s'alliberin uns missatges químics que neutralitzen aquells que ens han procurat el plaer abans. Fins que no baixa el nivell d'aquestes substàncies, no torna a aparèixer el dessig.
    Les substàncies addictives com la heroïna o la cocaïna, provocan el plaer (dopamina que s'allibera a l'hipotàlam) però no tenen cap mecanisme immediat de control.Pitjor, un mecanisme a mig termini fa que la dosi per aconseguir el mateix efecte, hagi de ser cada vegada més gran.
    I què té a veure això amb l'anorèxia?
    Hi té ha veure que l'organisme, per compensar la sensació de gana, crea al cervell una substància que estimula els centres de plaer. I aqusta substància és addictiva.
    Una addicció, està per damunt la voluntat, és més, algunes regions inconscients del nostre cervell són capaces de generar informació falsa al conscient per aconsseguir aquell plaer.
    Això fa que l'anorèxic prim es vegi gras. El que veiem no és el que transmeten els ulls, és el que interpreta el cervell i en el cas de l'anorèxia, la percepció que té el subjecte no es correspon en absolut amb la que veuen les altres persones.
    És com l'alcohòlic que realment creu que ell quasi no beu.
    Qualsevol tractament, des dels metges als amics, ha de tenir en compte aquests fets, però massa sovint, encara es senten termes com força de voluntat, debilitat mental o similars que res tenen a veure amb el que realment passa.
    La societat, les modes, els estereotips, sols són desencadenants d'un procés. És evident que qui mai ha fet un règim que li ha causat sensació de fam, mai haurà tingut la substància compensatòria al seu cevell, i no es podrà tornar addicat a ella.

  • El problema està...[Ofensiu]
    L'escriptor mediocre | 09-11-2005 | Valoració: 10

    quan comences a viure la vida de la manera com la societat vol i no com et dóna a tu la gana. Ser com la gent vol que siguis i deixar la teva personalitat endarrere per ser com manen els estereotips. És igual el que diguin, el que contes ets tu.

    Canviem el món, que ens necessita!

    No t'aturis

    Juseph

    pd: pel que dius en el comentari de "en les terribles hores..." no estic enamorat. Em sorprèn molt poder escriure poesia d'amor sense estar-ho... però bé.
    Salut!

  • babycorasson![Ofensiu]
    Yrch | 12-07-2005 | Valoració: 10

    sóc la primera que va llegir aquest relat, oi? :)
    ja et vaig dir el que em va semblar, és molt maco, diría que el millor que has escrit.
    M'agrada sobretot per una cosa, que no et vaig dir, per les ganes de la protagonista a sortir-se'n, i la seva impotència, perquè la seva obsessió l'ha atrapat lentament en una teranyina de mals pensaments i malinterpretacions, pesimisme...
    M'agradaria que això no passès a ningú... :(
    T'estimo nena!muuasss!!!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: