Obre els ulls!

Cada mati surto amb el Marc a passejar, es tant petit...! encara no se el que pensa, però només hem manca mirar-li la seva careta rosada, per poder descobrir que aquests ulls oberts com dues taronges, no donen a l'abast per poder acumular tota la informació que el mon li ofereix.
Aviat anirà a l'escola, li portarem quan fem desaparèixer els bolquers. Mentrestant anem a l'escola només de visita, quan portem el seu germà gran, en Pau.
Ell es mira tota la canalla, els vol tocar, els somriu, els hi fa mil moneries; te molt ganxo amb les noies! ni ha una de pèl-roja que li te el cor robat. Es tant maca...! tant pigadeta...! i el cabell diferent a la resta de la canalla. Noto que en Marc ho veu i això li crida l'atenció.
De tornada cap a casa, el deixo caminar, que es cansi, que gaudeixi de l'asfalt...!
Però avui m'ha sorprès. Deixant-me anar de la ma, ha caminat en línia recta, quan s'ha separat de mi uns deu metres, s'ha girat i m'ha dit: - Maria, aquest nen no si veu! Sense donar-me temps per reaccionar, s'ha plantat davant del seu objectiu, a estirat una miqueta el seu dit índex i ha dit: - Nen, obre els ulls!
En Marc ha conegut el primer xinet de la seva vida, l'ha vist nen com ell, però tant diferent...!