Oblideu

Oblideu

Oblideu-se de mi, no m'atorgueu cap forma ni sentit,
oblideu-me, no vull amor condicionat,
ni la vostra llàstima, ni el vostre perdó.
Esta classe d'estima és com una fulla seca
que es desfà a la mà i es descompon en trossos més petits.
Oblideu-se de mi, fariseus, perquè els meus actes de samarità,
vos fan experimentar la culpa i no la voleu assaborir.
Oblideu-me, no tinc intenció
de tindre cura de les víctimes
dels vostres pecats.
Oblideu-se de mi, d'entendre les meus paraules,
de que tinga que donar cap explicació,
parle l'idioma dels diferents, dels apartats, dels dissidents, del anarquista...
...dels oblidats.

Joves contra la paret afusellats per l'intel·lecte,
joves ofegats per un riu d'ignorància.
Vomite errors en mal estat,
mastegue l'essència del sofriment,
dibuixe cors en parets en ruïnes,
defeque passions sotmeses als desitjos.
Tinc l'ànima congelada, es fon lentament en l'infern,
espera pacient nodrir-se deixe foc per restablir el fràgil equilibri.
Una estabilitat que es va fer fallida
quan depositareu la vostra omnipresència en un dels costat de la balança.
Vells sense passat, immortalitzats en belles esqueles,
són, com làpides en un desert.
Vells anònims, confosos, intenten recordar el seu nom.

Oblideu-se de mi, i em veureu caminar per la vall de les flors,
navegar amb una barca desproveïda de rems, sense timó,
passejar per la pineda que té vistes al mar
desordenar-me i fusionar-me en l'horitzó.
Oblideu-me i em veureu,
mirar als nens jugar amb les preocupacions,
escoltar el remor que surt de la imaginació,
enamorar-me a l'espera d'un amant que no ve,
de besar amb els llavis la seua estima,
de cosir les ferides que adornen el meu cos,
de morir en un sospir,
de revifar la flama amb un alè,
en fi,
oblideu-me, per saber qui sóc, en realitat.

Recordeu xiquets, sou l'única cosa d'este món, que em manté despert.