o en silenci...

em quedo amb els dos versos inicials del poema (tota una filosofia de supervivència):
"tenir-te és viure, tot i que visc sense tenir-te!
uau! un amor positiu, una absència dignament suportada, una elegància en l'espera, un desesper raonable... no som mono-cel-lulars!
Una abraçada, poetessa!!!! enamorada!!!!!

per la babilla, vull dir. ..És curtet i punyent, dolç i com si l'autora dsifrutés del moment amb la capacitat de veure-ho amb distància.

Olali olala l'amor existeix ?

Com va tot?

El teu poema és dolç i ple d'amor. Caram, semblen els meus... jeje. M'agraden els primers versos:

" Perquè tenir-te és viure
tot i que visc sense tenir-te. "

I també el vers final, on dius: "sembla que no necessiti res més..." però només ho sembla. De fet, l'amor és com la guinda del pastís... i quina guinda!! :p

Gràcies pels teus comentaris i sí, sembla ser que hi ha ocellets xivatus per aquí... jajajaa! Espero que sorgeixi un magnífic 'projecte' i que en poguem gaudir! Personalment, em fa força il·lusió, no puc amagar-ho.

Un petó!!