Noia busca noi

"Ja hauries de saber que noies com la de la foto no necessiten trobar "amics" per Internet. Que el més probable és que hagi estat la broma d'un amant frustrat que hi va penjar la foto i el missatge per venjar-se, per crear la il·lusió que la dona qui l'ha rebutjat és una puta que fotria amb el primer, el segon, el tercer i TOTS els animals en zel que responguessin l'anunci. És per això que et dic "PROU!" Ja n'hi ha prou. Deixa d'escriure'm, deixa ja d'enviar-me missatges perquè mai he volgut trobar ningú per Internet i mai hi penjaria una fotografia meva. Sento molt que siguis sol, que ningú t'estimi, que el món sigui tan gran que et sigui impossible trobar gent amb qui parlar, que siguis feble i covard i no et puguis relacionar amb ningú de veritat. Sento molt ser desagradable, en realitat no m'agrada gens, però si la cortesia no ha aturat els correus potser calguin mesures més contundents. No em tornis a escriure mai més, supera-ho d'una vegada; noies com jo no necessitem trobar penjats a Internet".

L'Enric va llegir el correu amb un sentiment confós, una barreja entre tranquil·litat i frustració, amb l'alegria per saber que no hauria d'enfrontar-se cara a cara amb la desconeguda i la contrarietat per saber que un cop més, les il·lusions, els somnis improbables, els plans que ja havia fet es quedarien ben ficats als calaixos. L'Enric va dubtar entre contestar o deixar-ho córrer, passar pàgina i tornar a intentar-ho, perquè la xarxa és plena d'oportunitats i potser la següent seria la seva. Va esborrar el correu de l'Imma, com ella mateixa l'havia dit es deia aquella vegada que va contestar per primer cop per dir-li que ho sentia molt però que ella mai no havia escrit cap missatge a la secció de "contactes". L'Enric encara recordava l'anunci i l'emoció que va sentir quan en obrir la bústia va descobrir que havia rebut resposta. Aquella nit llegiria tres vegades seguides el missatge i després de dubtar-ho molt començaria una llarga llista de correus sense resposta amb un: "Doncs, mira, que no importa perquè ara ja ens coneixem i potser tinguem moltes coses en comú. Perquè no ens veiem i fem un cafè i riem de tot el que ha passat i ens donem una oportunitat? Coses més estranyes han passat al món i potser avui sigui l'inici d'una gran història d'amor". Pobre Enric, l'esperança mor l'ultima i moltes vegades. Com avui, com aquesta nit en la qual encara escorcollarà els anuncis personals d'una dotzena de portals amb l'esperança de passar pàgina i oblidar l'Imma, la noia que no necessita trobar penjats a Internet. "Sóc una noia grassoneta. Si busques sexe ni em contestis perquè jo el que vull són amics de debò". I quina mena d'amics seran, perquè al final, grassoneta o no, sempre és igual: Tens pasta? Ets guapo? Fas 1,90? L'Enric contestaria tres anuncis i se n'aniria a dormir tard, cansat i decebut perquè l'augment de la població i dels mitjans de comunicació fa cada vegada més difícil trobar amb qui parlar.

Nou del vespre. Divendres d'abril. Davant del Zurich on per alguna raó desconeguda tothom queda encara que la munió faci impossible trobar ningú. L'Enric espera "La noia solitària qui busca su príncipe azul". Hi ha un fum de gent, com sempre, com ja hauria d'haver previst l'Enric a qui altres vegades han deixat plantat perquè la noia en qüestió no el va poder trobar. La noia solitària vindrà amb samarreta negra dels Pixies i texans. La clau pugui que siguin les sabates, vermelles, acabades en punta com de bruixa de conte de fades i, compte, pintes blanques. L'Enric no sap si mirar la gent a la cara o als peus. Intenta fer el segon però de seguida s'adona que sembla un perdedor, el plantat qui lamenta la mala sort i que ja ve venir la plorera en un segon. Aixeca el cap, home, que ningú no t'estimarà si pensa que ets feble i que no podràs donar protecció. Passa el temps i la gent. A poc a poc, per increïble que sembli, comencen a trobar-se els amics i les parelles. L'Enric mira el rellotge i es preocupa, potser un altre cop hagi de tornar a casa d'hora. A la distància veu passar una noia coneguda, és l'Imma qui surt de la FNAC i camina cap a les Rambles. Parla pel mòbil. Va molt de pressa. Ell torna a mirar el rellotge; les busques corren com els últims grans de sorra (Què passa? Què véns o no?) L'Imma s'allunya i l'Enric decideix seguir-la; potser s'equivoqui però ja intueix que les sabates puntegudes de la princesa no la portaran fins a Zurich. Sense pensar-ho més i quan el semàfor és a punt de posar-se en verd, creua el carrer. A la distància l'Imma contínua xerrant.

Les Rambles són plenes de gent; semblaria que s'hi poden sentir totes les llengües del món. L'Enric es distreu un moment amb el xivarri i la creativitat tan trivial de les estàtues humanes i perd de vista l'Imma. Corre i rere uns metres s'atura, mira de costat a costat i la troba a prop d'una farola. Crida, sembla molt molesta, comença a plorar. L'Enric la mira un moment i considera què fer, potser aquesta sigui la seva oportunitat; ja saps, una noia trista, vulnerable, que en moments com aquest faria qualsevol cosa per trobar un amic en qui confiar. L'Imma crida i repeteix els tòpics de sempre: Cabró, fill de puta, miserable... l'Enric coneix bé la rutina i espera, sap que aviat penjarà o llençarà el mòbil o el plor li farà impossible continuar parlant. L'Imma xiscla el "No em tornis a parlar mai més" i penja. Des d'aquí sembla difícil creure que l'objecte de desig de la xarxa sigui aquella noia d'ulls llangorosos i cabells embullats. L'Enric riu amb satisfacció i comença a apropar-s'hi, metre a metre, pas a pas, mentre pensa com iniciar la conversa: Hola, sóc l'Enric, què em recordes? Sembla que millor t'hauries d'haver buscat un penjat per Internet, mira't com ets de lletja, no em sorprèn que t'hagin deixat. A pocs passos es deté un moment i la mira: Pobreta, com plores, haver si tinc el que necessites (una sonriseta). Ara s'apropa del tot, la toca suaument a l'espatlla i li pregunta si es troba bé. L'Imma aixeca el cap, el mira i li diu que sí, que moltes gràcies, ja es troba millor. Un silenci, ningú no diu res, l'Imma treu un mocador de la bossa i s'eixuga la cara. El vent fa brandar els arbres propers i l'Enric mira un moment el ball hipnòtic d'una capçada. Me n'he d'anar, moltes gràcies. No ha sigut res, cuida't. L'Imma s'allunya i l'Enric la mira fins perdre-la en la distància.

En tornar a casa l'Enric es va connectar a Internet i va trobar un missatge nou: era de la noia solitària qui l'acusava de ser com tots: "Ja sé que no sóc la més maca, però sóc molt bona persona i no com tu, fill de puta, que només t'has fixat en l'aparença exterior. Sis plau, no em tornis a escriure mai més, ja hauria d'haver après que nois com tu no necessiten trobar amigues per la xarxa." L'Enric va riure fins encanar-se, va apagar l'ordinador i se'n va anar a dormir.