La Mosca

Tinc un forat al cap. És una escletxa petita que cal esforçar-se molt per poder trobar. No tinc ni idea ni quan, ni on, ni perquè m'ha passat. Només sé que un dia, sense voler, me'n vaig adonar. Em pentinava quan de sobte em va semblar veure una mosca molt petita volar entre els cabells envitricollats. Volava amb insistència una i altra i altra vegada pel mateix lloc, com si hi hagués alguna cosa per menjar. La vaig mirar un moment sense fer res, hipnotitzat pel vol sinuós i constant, però després d'una estona vaig decidir que ja n'hi havia prou: fora mosca del meu cap, ves-te'n que no vull que em robis els desigs entremaliats. Vaig mirar d'agafar la mosca, primer amb els dits, després amb una i amb les dues mans. Va ser impossible, era com si fos un fantasma que podia veure però no tocar. El més curiós era que malgrat el moviment del cos i de les mans la mosca no se n'havia anat. Vaig moure'm, vaig córrer, em vaig rentar els cabells, vaig fer moltes coses però la mosca seguia volant pel meu cap. Emprenyat, mosquejat per a ser més explícit, vaig decidir tallar-me els cabells. Vaig agafar les tisores i la màquina d'afaitar i de seguida vaig acabar amb els cabells que potser no tornaria mai a veure tan llargs. Tot i així, la mosca seguiria volant pel meu cap. Una, i altra, i altra i altra vegada més. Sempre amunt i avall, sempre pel mateix lloc, però això havia d'acabar. Vaig engegar els llums, vaig portar dos o tres miralls, els vaig col·locar amb precisió de manera que pogués veure'm bé el cap. Amb molta cura vaig apropar els dits a la zona clau, a poc a poc, amb tendresa, amb els ulls tancats perquè el tacte trobés allò que la vista no havia pogut encertar. I de sobte vaig trobar... un tumor, o potser una piga grossa, fins i tot un petit forat. Vaig obrir els ulls, em vaig apropar als miralls, vaig forçar la vista i al final ho vaig veure tot clar. Tenia un forat al cap i la mosca que dansava i volava sense descans era alguna cosa etèria i obscura que me'n sortia gota a gota com la fuita de l'aixeta de la cambra de bany! Alguna cosa havia d'estar molt malament: com era possible que me'n sortís alguna cosa que podia veure però no tocar? Vaig mirar d'aturar el degoteig amb una tireta, amb un esparadrap, amb plastilina i un barret galvanitzat, però res, RES no va funcionar.

Què seria? Els records? La memòria que em fugia perquè sempre he cregut que el present és millor? El coneixement cansat de quedar-se emmagatzemat, inutilitzat davant el televisor? L'ànima, la vida, què?

L'endemà vaig anar al metge; estava segur que em passava alguna cosa terrible i que si no em feien res aviat moriria des- animat pel degoteig incessant. No cal dir que el metge trobaria el forat però insistiria en que no me'n sortia res: em va mirar amb fàstic, pobre boig que veu coses sortint-li del cap, em va receptar un parell de píndoles que de ben segur no em farien res i sense mirar-me em va demanar a sota veu que no hi tornés i que no digués ningú que l'havia visitat.

Els dies següents van semblar normals: no em vaig sentir cansat, no em va semblar haver oblidat res, res que volgués recordar, no vaig perdre pes, vaig ser tan simpàtic com era habitual. Per evitar preguntes indiscretes vaig decidir posar-me un gran barret negre que m'ajudaria a camuflar el degoteig incessant: era un barret de copa que portaria a la feina, al banc, a la uni, al cinema i al parc. Tot i així, aviat començaria a oblidar: primer serien els noms, dels carrers, dels companys, de coses què podia descriure però no nombrar. Després serien els detalls, els colors, les coses petites que marquen la diferencia entre un dia i l'endemà. I ja al final... seria com viure dins d'una fotografia a la que s'esborressin un a un els elements que la conformen, primer una cadira insignificant, la taula, el plat, la cuina i el company, així fins que ja no hi hagi res més que una imatge fosca i nua que crida alguna cosa que tothom pot sentir però no pas escoltar.

Ara recordo, gràcies a una d'aquestes imatges d'ombres i subtileses, que al principi aquesta situació em va semblar perfecta: en oblidar el passat els meus actes deixarien de tenir conseqüències, podria fer qualsevol cosa que mai no vendria ni la història ni la consciència per a demanar-me res. En oblidar el passat em convertiria en un nadó amb calers i independència: cada dia seria una experiència nova, cada dia podria gaudir dels plaers com el primer cop, cada dia descobriria una nova meravella així fos sempre la mateixa. Seria com els països que enterren el passat i que fan com si la història hagués començat avui fa unes hores: "Què tal? Com va? El més important de la història no és saber què va passar sinó que el país està molt bé i que serà millor demà". Seria tan feliç, imagina-t'ho, mai més tornaria a patir pel món, ni per la gent, ni pel futur que cada dia en despertar seria el mateix nen innocent: Bon dia, lleva't ja que el món t'espera perquè hi puguis comprar i menjar i riure fins esclatar.

Tot i així aviat m'adonaria que un dia s'aturaria el degoteig i que llavors deixaria d'existir: quedaria sense records, sense nom, sense res que em digués qui sóc, només em quedaria amb el cap ple de paraules rebels incapaços d'organitzar-se per contar-me res. I ara qui sóc, quant fa que porto així, com puc saber si tot el que et dic és veritat o només la ficció que m'he inventat per construir-me un passat; és el problema de la història: un cop perduda la memòria ja només queda confiar que els textos siguin fidels.

Avui sóc aquí, estirat al terra, davant del mirall per mirar com m'esvaeixo, i sense poder dir-te res més.

Tinc un forat al cap. És una escletxa petita que cal esforçar-se molt per poder trobar. No tinc ni idea ni quan, ni on, ni perquè m'ha passat. Només sé que per aquí he perdut els records i alguna cosa semblant. Per sort encara puc veure la mosca que dansa i vola sense descans: sembla una mica prima, segur que ja no troba que menjar.