La bala absent (culpa)

Quan agafà l'arma ja sabia que la mort era l'únic camí. S'aturà un instant, veié el canó glaçat pel fred del matí i imaginà que hi queia: era una caiguda lenta i silenciosa, llarga com un somni que no acaba de començar. En caure sobre la bala, a la distància veié els altres membres de l'escamot convertits en insectes programats per disparar una, i altra, i altra vegada. Despertà. El capità cridà "foc" i tots els soldats menys ell dispararen. Els rifles bramularen a l'uníson amb una perfecció tal que ningú no s'adonà de la bala absent. Els soldats començaren a marxar i de sobte ell somrigué en aquell instant meravellós en que no havia hagut de matar un innocent en nom de l'estat, la justícia i la pau. Quina alegria més gran que s'esvairia de seguida. El capità s'apropà al cos i el mirà: el rictus, el pit ensangonat, l'anell al dit que potser fos car. S'agenollà i sense saber perquè començà a contar les ferides: u, dos, tres; aviat sabria que algú no havia disparat. El soldat tornà a agafar l'arma i abans d'apuntar-li pensà si al final hauria de matar: serà que la culpa és igual si es mata un criminal? Tot i així ja no hi havia temps per pensar, quan agafà l'arma ja sabia que la mort era l'únic camí. Disparà i fallà, la bala absent acabà al cos del condemnat. El capità s'aixecà, pistola a la mà, mirà el soldat i rere una pausa li digué "T'hauria de matar, però abans hauràs de lliurar a la família les despulles del criminal". Rigué i se n'anà. El soldat el veié marxar, amb els plors a la gola i al cap, el pensament que repetia "però jo no l'he matat, jo no l'he matat..."