No t'ofeguis al Rhin. E-mail 7: Em volien casar!!!

E-MAIL 7: EM VOLIEN CASAR!!!
Colònia, 5 de novembre de 2004

Com que us estava explicant coses de per aquí, continuaré una mica en la mateixa línia. Però he pensat que al darrer missatge us vaig tirar un rotllo de por, per tant, avui us parlaré d'una cosa bastant més asèptica. Parlaré del que tothom parla quan no sap de què parlar: O sigui, del temps. Mireu, quan vaig dir que me n'anava a viure a Alemanya, molta gent em va dir que un dels problemes era que el clima era bastant monòton. Res més lluny de la realitat. El clima, aquí, és molt variat: Un dia plou molt, un altre dia, plou poc, un altre, només plovisqueja, i un altre està núvol, però no plou. A més, un dia plou i fa fred, un altre, plou, però no fa tan fred, un dia plou i fa vent, un altre dia plou, però sense vent. Ah, i algun dia, molt de tant en tant, també fa sol! Per tant, de monotonia meteorològica, res de res.

Apart d'això, el meu alemany està millorant per moments. Ara ja he après a fer servir els condicionals, que és una cosa molt important, perquè et permet dir frases com: "Si haguessis pagat el bitllet de metro, no t'haurien posat la multa de 40 euros (pallús)" (condicional passat) o "Si no marxo immediatament d'aquest local, demà al matí me'n penediré" (condicional present, amb conseqüències futures més aviat desastroses). Tot i això, la meva assignatura pendent segueixen sent les cartes dels restaurants. No tinc ni idea de què hi posa, però això és normal, perquè m'ha passat sempre amb tots els idiomes estrangers. Per a mi, el contingut dels plats és un misteri molt misteriós. De tota manera, tampoc és tan important, perquè com que els restaurants són força cars, decideixes què menjaràs mirant la columna dreta, que aquesta sí que s'entén.

Bé, l'aventura de la setmana és la que dóna títol al missatge. Sí, sí, no és cap broma. Resulta que a la meva classe d'alemany a la Volkshochschule de Neumarkt hi ha una noia russa, la Natasha (en realitat, n'hi ha dues, de russes, però l'altra està casada). Perquè us en feu una idea, us la descric una mica: maca, simpàtica, intel·ligent, rossa, ulls blaus, un "tipasso" que fa caure d'esquena, i UN PARELL DE... diguem, de "raons de pes" per fer-se mirar que Déu n'hi do. A més, darrerament, sempre volia seure al meu costat i em feia carantonyes. Uiuiui...

Pensant-ho bé, tampoc és tan estrany, sobretot tenint en compte que a la meva classe hi ha vuit mosses... i jo (apart de la professora, és clar). Vull dir que elles tampoc tenen massa on triar, que diguem... Ja se sap: "en el país de los ciegos, el tuerto, rey". Em van explicar que això passava perquè els nois, en general, estan a cursos de nivell més baix. Per cert, que la cosa no diu massa a favor de les habilitats lingüístiques masculines, eh? Doncs bé, jo que, "ni corto ni perezoso", la convido a sopar. És que, si no ho hagués fet, n'hi hauria per donar-me un parell de clatellots! M'estalvio els detalls de la cita, però... ostres!, catalanetes!, ja us podeu anar posant les piles, que com en vinguin gaires de l'est com aquesta, us quedeu sense mascles en un "plis"!

El següent dia de classe, em diu que quedem un moment al plegar, que hauríem de parlar. I, és clar, un es pregunta: "de què?". Però és normal: aquestes coses ja les tenen, les mosses. Sí, sí... normal... I QUÈ MÉS???!!! Em diu (agafeu-vos fort) que jo era l'amor de la seva vida i que volia venir a "Spanien" i casar-se amb mi. "Quèèèèè??????". "Ei, ei, ni parlar-ne! Escolta, maca, a mi, casar-me a estonetes ja m'està bé, però això sí que NO!" Coi, si no la conec de res! Que potser es pensa que sóc un ase?

Total, que després, a base de preguntar al personal en plan Sherlock Holmes, m'assabento del que m'imaginava: l'únic que li interessava era la ciutadania de la Unió Europea (ja m'estranyava a mi...), i que els alemanys li cobraven 10.000 euros per fer-li aquest "petit favor". Però, és clar, si trobava algun incaut (com jo) que li fes de gorra, mira, ganga! O sigui, que de casament amb vodka, res de res. La vaig haver d'engegar a fregir espàrrecs (ostic tu, quina llàstima!). Això sí, amb tot el tacte del món, no us penseu... que, quan vull, sóc un tio educat, eh? Ah, i a més, pel que es veu, tenia un nòvio de Macedònia que no es podia casar amb ella perquè estava acabat de divorciar i s'havia d'esperar al menys dos anys per tornar-se a casar. Mireu si s'ha de vigilar per aquest món!

En fi, històries per oblidar.

Ei, i com va tot per l'institut? Espero que tothom estigui bé i que els nostres petits monstres no donin més guerra que l'habitual. Si en passa alguna de fora del normal, no us oblideu d'explicar-me-la, eh? Espero els vostres missatges. Penseu que em vaig oblidar de traspassar la llista d'adreces d'e-mail al portàtil, o sigui que només tinc les dels qui m'heu dit alguna cosa. Per cert, gràcies per escriure'm, Margarida.

Doncs res, això és tot per avui. Una abraçada a tothom.

Marcel