No t'ofeguis al Rhin. E-mail 11: Avui, Política

E-MAIL 11: AVUI, POLÍTICA
Colònia, 22 de novembre de 2004

Doncs sí, ja em torneu a tenir per aquí, donant la vara. M'imagino que alguns deveu pensar: ostres, tu, que pesat, el tio aquest. Però és que com que penso en vosaltres, doncs us escric, i així m'asseguro que també penseu en mi. No és mal sistema, eh? Perquè, és clar, i si resulta que quan torno ningú es recorda de mi, i em diuen "el nou"?

Hi ha alguns temes que, un dia o altre, han de sortir per força, ja sabeu: el menjar, el clima, la política, el sexe... Doncs bé, avui tinc ganes de parlar de política. Ja us podeu imaginar que tots els meus coneixements sobre el tema es poden resumir en una sola línia (d'això se'n diu ser sintètic!): "Tu vols manar? dons et presentes a unes eleccions, i, si la gent et vota, manes". Ei, nivell, eh? Bé, després ve allò tan complicat de les dretes i les esquerres i tal, que al final resulta que tots són de centre, i que no ho acabo d'entendre del tot, però que com que la gent en parla, segur que deu ser important. És que em sembla que el dia que ho van explicar a l'escola, jo tenia angines i no hi vaig poder anar.

Als alemanys, això de la política els agrada molt, com el futbol. Per exemple, el dia de les eleccions americanes, el Jörg i l'Henrike es van quedar al Durst, que és el seu pub preferit, de 2 a 5 de la matinada, per veure-les per la tele. Ah, per cert, "Durst" vol dir, literalment, "set" ("sed", no "siete"), i sospito que el nom se'l van copiar d'un altre pub, concretament d'un de Sant Guim de Freixenet, que és d'uns amics meus, i que té un nom molt més enginyós: 6T7.

A veure, que era un dia de cada dia, eh? Que aquests americans s'ho organitzen perquè els més "pringats" no puguin votar ("Ah, si faltes de la feina, tu mateix, al teu lloc, 100"), si no, les farien en diumenge, com a Europa. A tot n'hi diuen "democràcia", avui en dia! Ai, si Pericles aixequés el cap... Però el fet que era un dia laborable el comento perquè, l'endemà al matí, aquest parell s'havien de llevar per anar a treballar. Ja són ganes, tu! Ja em van convidar, ja, però, mira, jo vaig preferir anar a dormir. Coi, ho podia llegir l'endemà als diaris, que per això hi són. Ara que, pensant-ho bé, jo també prefereixo veure les curses de "Formel eins" en directe...

Evidentment, el resultat era més previsible que el d'un partit Barça - Vilanova d'Espoia. Com era d'esperar, va i guanya el Bush. És clar, tothom d'aquí, emprenyat. I qui no? Jo també. Però al menys em vaig emprenyar unes hores mes tard, que tenia son. La victòria? Sense comentaris. Un noi i una noia americans que estan per aquí encara estaven més emprenyats que nosaltres (lògic, perquè és el seu país): "Els deixem sols uns dies i mira què passa!".

Em van dir que ells eren de la costa (est i oest, respectivament) i que només votaven al Bush "els garrulos" (traducció lliure) de l'interior, que, com que no tenen mar, tenen molta mala lluna. Jo els vaig replicar que el mar no hi devia tenia res a veure, perquè els nostres veïns del sud, els valencians, també fan coses molt estranyes, i, de mar, en tenen un bon tros. De tota manera, per consolar-los, els vaig dir que s'ho miressin pel costat positiu, que si un subjecte com aquest podia ser president dels Estats Units, QUALSEVOL ho podia ser, i, per tant, ells també. Em van corregir dient-me que ells dos tenien el doble de probabilitats de les que jo havia dit, perquè el conjunt es reduïa a la meitat dels americans que tenien prou IQ per no haver votat aquest impresentable.

Ah, parlant del Bush. Resulta que l'altre dia, llegint "El periódico" (a l'ordinador, és clar) em sembla que vaig descobrir una mentida més de les que ha dit (que ja no ve d'una): El Bush no és de Texas com ens vol fer creure: ÉS D'HOSTALETS DE PIEROLA! Té unes semblances físiques amb el "Pierolapithecus Catalaúnicus" que el delaten irrefutablement com a parent seu. De fet, ja ho va dir el Michael Moore al seu llibre "Dude, where's my country" (lectura molt recomanable), que Déu no va crear aquest paio per ser president dels Estats Units, i que li empipava molt que sempre parlés en el seu nom sense permís. Personalment, jo l'hauria proposat com a actor: Què us sembla com a estrella principal al "remake" d'"El planeta de los simios"? La de dòlars que s'haurien estalviat en maquillatge!

En fi, ja que parlem de gent d'aquesta categoria, també llegeixo que el nostre "estimat" ex-president Aznar (company seu de foto a les Açores) es troba, com cantava el Lluís Llach, "en trist exili mar enllà", i que dona classes a la universitat de Georgetown, que vol dir "ciutat del George" (casualitat?). Aquesta universitat, per si algú no ho sabia, no és pública, és dels jesuïtes. Suposo que va preferir anar a Carolina del Sud, perquè a Dakota del Nord hi ha les reserves índies, per les quals no crec que senti massa simpatia. De fet, si volia anar al sud, jo li hagués recomanat Texas, el pretès origen del George. Concretament a una ciutat preciosa que es diu "San Antonio" (però el de Pàdua no, el dels rucs).

Total: històries incomprensibles. Més val que ho deixem, això de la política. Mira, mentre hi havia gent fent una festa al Valle de los Caídos per celebrar el 29è aniversari de la mort de l'avi Cisquet, a casa, anàvem per feina i li engaltàvem un 3-0 al Madrid. Eps, que això deu fer mal, eh? "Toma caídos!". Fins i tot el Zapatero (en alemany, Schuhmacher) estava content. Jo, que no tinc cap afecció especial pel futbol, vaig anar a mirar el partit amb el Jörg. Jo, amb la samarreta de la senyera i el ruc, i el Jörg, amb una bufanda i un gorro blau-granes (s'ha de fer ambient, carai!). Com que no ens va semblar massa bona idea anar a un bar espanyol (no fos cas que en sortíssim escalivats), vam anar a un bar alemany a mirar-lo. Ja ens mirava "raro", la gent, ja... El més curiós és que, l'endemà, la majoria dels diaris d'aquí (i dels italians, també), li van dedicar una pàgina sencera al partit. Fixeu-vos si estan al cas! Com a botó de mostra, un parell de titulars: "Barcelona conquereix Madrid" i "Orgasme col·lectiu al Camp Nou".

Bé, a fi de comptes, això de la política ho trobo força avorrit. Algun dia, abans de tornar, com que del clima i del menjar ja n'he parlat, prometo parlar de sexe, que, com tothom sap, és el més divertit que es pot fer sense riure, i és MOLT MÉS interessant que la política, per més que parlin de "l'eròtica del poder" (Hmmm... es referiran al Clinton?).

Res, doncs, fins la propera. Una abraçada a tothom.

Marcel