No t'ofeguis al Rhin: 15 e-mails des de Colònia

NO T'OFEGUIS AL RHIN: 15 E-MAILS DES DE COLÒNIA
MARCEL JORBA
www.marceljorba.com

PREFACI

Val a dir, per endavant, que aquesta col·lecció d'e-mails la vaig escriure "complint ordres". El dia abans d'agafar l'avió que m'havia de portar a Colònia per passar-hi tres mesos, el cap d'estudis de l'institut on sóc professor de tecnologia em va enganxar pel passadís i em va dir: Ei!, envia'ns algun "e-miliu", eh?. Quan el totpoderós Jaume Riba Torralba demana alguna cosa, qui s'hi podria negar?.

Però la història de la meva estada a Colònia ve de bastant abans. A l'estiu del 2003 estava a Florència fent un curs intensiu d'italià. Allà vaig conèixer la Lauren, una mossa de color (de color negre, vull dir) que era de Houston. Ens vam agradar i vam començar a sortir junts. Després d'acomiadar-nos a Itàlia, jo vaig anar a veure-la a casa seva per Nadal i, més endavant, ella va venir a passar la Setmana Santa a casa meva.

La seva intenció era acabar venint a viure aquí, però com que ella encara estava acabant la carrera, vam pensar que seria una bona idea que, mentrestant, jo me n'anés a viure mig any amb ella, a Texas. Però, és clar, jo no volia deixar de cap manera la feina. Com organitzar-m'ho?. Internet em va donar la resposta: Resulta que, cada any, la Generalitat organitza un concurs públic per a professors d'educació pública en el qual es concedeixen unes quantes llicències retribuïdes d'investigació durant mig curs o bé un curs sencer, depèn de la modalitat. O sigui: tu cobres com si donessis classe, però et dediques a fer un estudi. Quin "xollo", tu!

A sobre, el juliol del 2004 tenia previst acabar la meva segona carrera universitària, amb la qual cosa, la situació em venia d'allò més bé: podia investigar sobre alguna cosa que fos realment d'utilitat i que tingués relació directa amb els meus darrers estudis. Doncs res, que presento un projecte a concurs, i va, i me l'accepten. Fantàstic!.

Però les coses mai van com un s'espera, i, poc després, vam partir peres. Mira, no ens enteníem. I quan dues persones no s'entenen, val més deixar-ho córrer. Passa a les millors famílies, no?.

Total, que jo tenia concedits cinc mesos i no sabia què fer-ne. Renunciar? Ah, no! Mai de la vida! Però tampoc era qüestió de quedar-me tancat a casa com una rata durant tot aquest temps. Com que ja feia temps que estava estudiant alemany, se'm va acudir una idea genial: Aniria de vacances d'estiu a Alemanya i, si m'agradava, aleshores em buscaria la vida per passar-hi bona part dels cinc mesos de la llicència.

Així ho vaig fer. La meva professora d'alemany de l'Escola Oficial d'Idiomes, la Christel, em va dir: "Hmmm... coneixent-te... la ciutat on has d'anar és Colònia". Res més encertat! Després de passar-hi quinze dies de vacances ja tenia molt clar que era el lloc adequat per viure-hi uns mesos.

Vaig comprar un parell de vols d'aquests de quatre duros (un d'anada i un de tornada), vaig empaquetar les meves coses, i el 23 de setembre del 2004 va començar una aventura inoblidable, de la qual dono fe a través dels 15 e-mails que vaig anar enviant als meus companys de l'institut durant els tres mesos que vaig passar allà, i que ara poso a disposició de qualsevol que tingui la paciència de llegir-se'ls.


E-MAIL 1: ARRIBADA ACCIDENTADA

Colònia, 4 d'octubre de 2004

Bé, potser ja era hora que us digués alguna cosa, no?. De fet la culpa que no hagi escrit fins ara és del fet que la meva arribada a Alemanya ha estat una mica... com ho diria?... accidentada.

Arribo a Brussel·les i em trenquen la nansa de la maleta. Perfecte! Era una porqueria de maleta que vaig comprar a uns xinesos per 3000 peles, i ara, la companyia aèria me'n pagarà una de decent. Però aquest no és el tema: Resulta que havia llogat una habitació per 40 dies, amb la sana intenció de buscar-ne una altra amb tota la tranquil·litat del món. Doncs arribo aquí i em diuen que només m'hi podré estar 8 dies perquè les noies deixen el pis abans d'hora i ja tenen nous llogaters. Però, cap problema! M'ofereixen anar a viure provisionalment a una comuna de hippies fins que trobi alguna cosa.

Ai mare! ja em veia aprenent a tocar reggae i fumant farigola tot el dia (el tema de les rastes el tenia una mica més cru, amb els 4 pèls que tinc). Però no, resulta que aquests hippies són força normalets. Home!, algunes coses sí que les tenen, per exemple: qui necessita un llit quan amb el matalàs a terra n'hi ha prou?, i rareses per l'estil. A les torretes tampoc és que hi plantin geranis, precisament.

Dues de les millors amigues que he fet dins la comuna, la Sarah i la Lisa, són parella i tenen l'estrany costum de saludar tothom "a la russa", o sigui, amb un petó als morros. Total, que la Sarah va agafar un constipat i, al cap de dos dies, ja tens a tota la comuna mig enfebrada, moquejant per tot arreu. Jo mateix ara estic com una sopa, i això que no fa massa fred!.

Però el problema "gordo", "gordo" és que no he tingut internet a casa ni un sol dia: De fet, tenen internet amb ADSL, però ningú sap com dimoni funciona, i el que ho sap és de viatge i no tenen ni idea de quan tornarà. Té nassos, eh?. Total que, ara mateix, estic escrivint des d'un internet cafè.

El tema de l'idioma és força complicat. Un pot dir més o menys les coses, però, noi!, quan parlen ells no hi ha manera d'entendre una paraula. Si la conversa que has de tenir és important més val que la comencis preguntant: "Do you speak English?", i si et diuen que sí, problema resolt. De tota manera, és qüestió de perseverar. Els primers dies és molt útil practicar l'alemany de supervivència, que només té cinc paraules: "ja" (sí), "nein" (no), "danke" (gràcies), "bitte" (de res, sisplau) i "tschuldigung" (perdoni). De fet, als llibres, hi posa "entschuldigung", però tothom diu "tschuldigung", no sé ben bé perquè.

Un cop superada aquesta fase, ja pots començar a tenir converses normals. Quan algú t'està tirant un rotllo absolutament incomprensible, tu vas dient: "ja, ja...". De tant en tant, per variar, hi afegeixes "ja, klar" (com en català) o bé "genau", que vol dir més o menys el mateix. En el cas que entenguis alguna paraula i hi puguis estar molt d'acord (per exemple: xklxjjsdjfakljd...CERVESA...jasdasjdfhuiuiew...BONA), aleshores pots dir: "Da stimmt!" (Hi estic d'acord!).

Has d'estar una mica atent a les reaccions del teu interlocutor: Quan fa una cara estranya després que diguis "ja", has de dir "tschuldigung!, nein, nein!". L'altre sol contestar "ach so!" (ah!), i la conversa segueix com si res.

De tota manera, saber paraules estrangeres és molt interessant, perquè t'ajuda a entendre fenòmens que fins ara escapaven al teu enteniment. Per exemple: ¿Sabeu uns senyors amb el cap pelat que porten una túnica de color taronja i van passejant pel carrer tot fent manifestacions sorolloses? Doncs JA SÉ QUÈ SÓN!!!: Són una organització internacional de calbs (calbs sense fronteres?) que reclamen "perruques per a tots". Ho vaig saber quan em vaig adonar que cridaven: "Haare!, Haare!" (cabells!, cabells!).

Tota la resta, bé. Vaig treballant en el meu projecte (encara que, sense internet, moltes coses se m'estan endarrerint), vaig estudiant alemany i guitarra a la Volkshochschule (gràcies, Anna), dino a la Unimensa (gràcies, Sergio) (*), i vaig buscant una habitació més "normaleta". Un cop tots els estudiants estiguin a lloc, suposo que serà bastant més fàcil, perquè ara és principi de curs i la cosa està fatal.

He conegut un pilot de gent d'un munt de paisos (ostres, aquests teclats no tenen dièresi per a la "i") i hem fet un munt de festes (uau!). Al meu proper e-mail us explicaré l'aventura dels quatre turcs dormint junts en una habitació i algunes "peculiaritats" de la societat alemanya. També (i això va pels fumadors) us explicaré com m'ho organitzo per fumar Winston a 1,40 euros el paquet (aquí val 3,60!). Espero que per l'institut tot vagi com sempre, o sigui, MOLT BÉ. I, sobretot, no estresseu gaire als de la nova directiva, eh? que ja deuen tenir prou feina.

Una abraçada a tots.

Marcel

(*) L'Anna i el Sergio són dos companys de l'institut. La primera em va recomanar que m'apuntés a una Volkshochschule (una escola pública alemanya per a adults), i el segon, que anés a menjar a la Unimensa (el menjador universitari alemany). Molts dels e-mails estan plens de referències als meus companys.