No tinc garanties, Peret!

La taula de la cuina està coberta amb un plàstic d'hule de flors de colors, on reposen dos plats d'olla barrejada i una safata d'amanida feta amb productes de l'hort.
Asseguts un davant de l'altre, el Peret i la Concepció tenen els rostres daurats i brillants, plens de fines gotetes de suor.
El Peret deixa caure un rajolí del porronet de vi amb gasosa ben fresquet, que engoleix de molt bon grat.
La Concepció llesca el pa i amb veu pausada i calmosa, fa lenta i acuradament una afirmació enganxosa i feixuga com el sol de les dues de la tarda del mes de juliol. Comença a prendre una forma misteriosa que es barreja amb el baf del brou i la carn de l'olla.

- No tinc garanties Peret, ara sé de ben cert què no puc oferir garanties de cap mena...

- Però, què dius Concepció? M'he perdut alguna cosa? - va dir el Pere de cal Punxó mentre es ficava a la boca la primera cullerada del generós plat d'olla barrejada.

- Les gallines cada cop ponen menys ous i no hem canviat pas de gra. Els conills estan escagassats, em penso que han agafat la passa.

- Bé dona, ja es solucionarà! Ahir vaig parlar precisament amb el Manel del Trull i em va dir que el seu bestiar també està força estrany aquests darrers dies.
És la calor que ens afecta a tots, no t'amoïnis...

- Les hortènsies estan pansides, em faig un tip de regar-les i sempre tenen el cap cot.
Necessiten molta humitat i aquesta escalfor les està rostint, pobrissones!

- No t'hi escarrassis, cony! Planta farigola que no és tan delicada i ens podem fer un plat de sopes! I si no, ho arrenques tot, total les flors només serveixen per donar feina.
Apa, menja ja d'una vegada, que se'ns refreda el dinar!

- Saps, jo tampoc tinc gana. Deu ser la calor o la passa, vet a saber!.

La serietat del rostre de la Concepció deixa bocabadat al Peret, que no està gens acostumat al posat desafiant de la seva dona. Allò sembla el presagi d'una tempesta acompanyada de calamarsada.

- Caram, noia, vols dir què no en fas un gra massa!

- Doncs no ho sé, però em sembla que m'agafaré la baixa!

- Però si no treballes pas, com vols agafar la baixa, no em facis riure!

- Vaja, no treballo oi? Llavors explica'm, qui té cura de donar menjar al bestiar, de cavar l'hort, de recollir la fruita dels arbres i d'anar a vendre a la plaça.
És que t'ho fas tu solet, potser?
I per cert, qui fa el menjar, renta, endreça i organitza la compra des de sempre?

El Peret està envermellint per moments en veure la mirada desconeguda i assassina de la seva dona que fa conjunt amb el borboll de paraules que surten com fletxes per encertar al centre de la diana.

- Dona, no t'ho prenguis pel costat que més crema, només volia dir què no és pròpiament un treball, no sé si m'explico?

- I tant home, t'expliques molt bé i saps que et dic, per aquesta regla de tres, el teu tampoc ho és!

El to de veu inusual de la Concepció anuncia maregassa, l'esclat imminent de la tronada propera. De fet un fulminant llamp s'escampa per la cuina i enlluerna la mirada del Peret amb un reflex d'ensurt i sorpresa.
La Concepció agafa embranzida i es prepara per un combat cos a cos.

- Aquestes paies que surten a la tele amb un somriure impecable i les ungles pintades i netes com una patena, aquestes si que treballen, oi? I entre dents xiuxiueges amb els ulls plens d'espurnes, això si que és una dona!

- És només una expressió Concepció, és què estan molt bones!

- T'agradarien igual amb un mocador al cap i fent olor de fems, amb les mans plenes de durícies i escletxes negres, sense ni un gram de pintura i preparant amb cara de fàstic un plat precuinat, desagraït de merda?

- Concepció, no et passis, que et va el carro pel pedregar!

- Saps que et dic, que les vaques i els porcs t'esperen. I si vols quan acabis, pots estendre la roba i rentar els plats de dinar...

- Però, si encara no hem dinat!

- Jo sí, em vull ficar a dieta i que el mirall em faci sentir la dona més preciosa de les masies de tots els voltants, ja que tu no n'ets capaç.
Aprofitaré per blanquejar-me les ungles, feina que em pot portar un parell de dies, doncs mira, estan en un estat lamentable.
I ja no parlem dels cabells recremats pel sol i aquest vestuari més antic que l'anar a peu...

- Concepció, t'estàs passant de la ratlla! Potser en faig molt jo de goig, m'has mirat bé?

- Ara que ho dius, estan de més bon veure els de la tele, queden polits fins i tot amb barba de tres dies. Però en pilotes, he de reconèixer què no estàs gens malament!

- Estàs fent conya, no? Te'n enfots descaradament, això és el que estàs fent, oi?

- No home, no! Tens el cul ferm, les cames esveltes i les espatlles molt fornides.

La veu del Peret s'endolceix i dibuixa un lleu somriure. La Concepció li torna la mitja rialla i li pica l'ullet breument, encara una mica emmurriada.

- M'ho puc prendre com un complit, bonica?

- Ostres Peret, bonica és el més romàntic que m'has dit en vint anys!

- Vols dir que fa tant, tampoc cal exagerar!
Com ja se'ns ha passat l'arròs, podríem fer dejuni i aprofitar per fer una migdiada diferent, d'aquelles que trenquen la rutina...

Els ulls del Peret llampurnegen juganers i la Concepció es passa la llengua pels llavis amb una malícia captivadora, mentre arrufa el nas com si fos una nena petita.

- Apa, Concepció! Avui no munyirem, que se'ls hi talli la llet a les vaques, que els hi explotin les mamelles!

- Què dius home? No et facis il·lusions, que les vaques no poden esperar pobres bèsties i per damunt de qualsevol cosa s'ha d'ésser professional.
La feina és la feina!
Però, se m'acut una idea, mentre anem munyint pots aprofitar per fer-me un poema. No cal que rimi ni que sigui molt llarg. Ens ho podem prendre com un joc de paraules per donar més caliu a l'espera...
De totes maneres, vull avisar-te perquè no t'agafi de nou, no tinc garanties Peret!


Al Peret se li encén una llum intermitent dins del cap i nota com se li va pansint la passió de l'entrecuix. Augura que poden venir temps de reivindicacions i a part de ser un negat total pel do de les paraules boniques, que podrien desarmar a la Concepció, no està ni de bon tros apuntat a cap sindicat.
Ella se'l mira de reüll i observa com els dits del Peret avui actuen maldestres i poc àgils. És estrany, perquè ell no sol tenir mals dies.
Una estranya barreja de tendresa i aplom la fan sentir nova i diferent.
Encara que de moment no surt ni una sola paraula de la boca del seu home, la Concepció es comença a trobar per moments més serena i bonica.
No vol vèncer cap batalla, només vol deixar anar la força que viu molt endins i veure com vola, per poder-la sentir més enllà de les seves pròpies mans.
Una veu crida sense camí de retorn, dibuixant bellesa i harmonia entre les mamelles de les vaques, en els camps plantats de fruiters i en el rostre neguitós i acolorit del Peret.
I malgrat aquells instants d'estranya felicitat, la Concepció endevina que res està del tot lligat, que l'endemà és un camí sense escriure i que ja mai més podrà oferir garanties...