No tan lluny

- ¿Qué te ha pasado?
- Unos mayores me han pegado...
- ¿Otra vez? ¡Siempre diciendo mentiras! ¿Cómo quieres que me crea lo que dices? Tu maestra me dijo que te caíste en el patio.
- ¡No es verdad! Unos niños més mayores me pegaron. Siempre lo hacen. Y me tiran cosas a la cabeza y se ríen de mí.
- ¡Qué imaginación tienes!!! Venga, vamos a casa, que tengo que ir corriendo a limpiar la casa de la señora Paquita.
L'Eduardo Manuel es queda sol a casa seva. Se'n va al menjador, engega la televisió i s'asseu al davant. Passen les hores. Quan té gana, s'aixeca. A la cuina té el sopar, fred. Se'l menja i torna al menjador a esperar, al mateix lloc on estava abans.
Massa tard torna la seva mare, cansada. El nen s'ha adormit al sofà. L'agafa i el porta al llit. A la nit, crits, malsons, 'No, si us plau'. Les pors del dia prenen força i l'infant no descansa bé.
L'endemà, més del mateix. La mestra riu d'ell davant la resta de la classe:
- I encara no saps això? Mira que n'ets, de ruc! No t'ho van ensenyar al teu país?
Ell calla, aguanta, fins que dues llàgrimes llisquen per les seves galtes.
Al pati seu en un racó, sol. Només se li acosten els que, com ell, han vingut de països llunyans. Però ell ja no té ganes de jugar. Espera que algun dia el deixin estar. Espera que algun cop algú se li acosti amb un somriure i li digui 'Noi, tu vals molt! Tu pots fer moltes coses! Jo t'ajudaré'.
Una mestra de l'escola des de fa molts anys, s'adona que l'Edu no està bé. Només té nou anys i està molt trist.
- Algú sap què li passa a l'Edu? -pregunta als nens i nenes de l'aula d'acollida un cop l'Edu ha marxat.
És la María qui respon:
- Sí. Pasa que está triste y yo sé por qué.
- Ah, sí?
- Sí, cada día está sentado en el patio mientras jugamos y unos niños le tiran cosas a la cabeza: comida, papeles, bolas...
- Y tu què fas?
- Mirar la pena que me da...
- Per què no avises a la mestra?
- ¡Si ya lo sabe! Para mí que está castigado hasta el fin de sus días y todos se ríen.
- I si ens poséssim al seu lloc, què faríem?