Ja no sóc jo

Tinc 40 anys. Des de fa 10 anys estic aquí tancada. No puc sortir. No puc parlar amb ningú. Només pena i compassió al meu voltant. Les cares no ho diuen, les boques tampoc, ni les veus ni les paraules. Només els ulls. Al meu voltant tots els ulls són tristos o plens de llàstima. Llàstima per mi. I pel meu fill. I també pel meu marit.
Mai havia pensat com s'havia de sentir un presoner. Ara ho sé. Tancat. Hores i hores sol. No hi ha ningú per parlar. Ningú per escoltar. Ningú amb qui poder riure. Ningú. Soledat immensa. La pitjor soledat perquè es viu envoltada de persones, les que t'estimen, les que t'han estimat més i les que tu més has estimat.
Fa 10 anys. Havia nascut el meu fill. Passejàvem. Em vaig desmaiar. Proves, proves i més proves. Un tumor. Al cap. "No és dolent", deien. "El traiem i ja està", deien. "Et trobaràs millor", deien. Paraules. Només paraules.
I ara... Ara ja no té solució. Impossible tornar enrere. Tant de bo pogués... Però ja no sóc jo.
Van buscar el tumor. El van treure. Hagués mort sinó. Cosa terrible la mort. Terrible i temuda. Ara visc. Estic viva. La vida! Regal meravellós. No ho sap qui no el perd. Jo el vaig perdre, perdut tenint-la encara a la mà. I cada dia em pregunto si ha valgut la pena, si val la pena viure així.
El meu fill té deu anys. Quan era petit i el sentia plorar no podia agafar-lo ni acaronar-lo. Mai no he pogut explicar-li un conte. Mai no hem tingut una conversa. Envejo les mares. Jo en sóc, però no puc fer res del que hauria de fer com a tal. Envejo les dones que poden tenir cura dels seus infants i donar-los el pit, i besar-los, i dormir-los als braços o dormir amb ells al costat, i dur-los a l'escola i anar-los a buscar. Envejo les mares que poden fer l'esmozar per als seus fills, i el dinar i el sopar. Jo no puc.
Tinc un cos que no respon al meu pensament. Veig. Sento. Escolto. Però no puc traduir els meus pensaments en gestos ni en paraules. No els que jo voldria.
"Ha quedat com una nena petita", sento que diuen. Deuen pensar que no me n'adono, que no els puc sentir, però s'equivoquen. I al meu cap ressonen els meus crits: "NO! NOOOO! Estic aquí!". Però ningú no em sent. A la meva cara, un somriure. I jo ploro.
Miro al meu fill. Voldria fer-li un petó. O una abraçada. O parlar amb ell de l'escola, dels seus amics, dels llibres que li agraden. De tantes coses... Voldria anar a passejar amb ell, ensenyar-li els ocells, ensenyar-li els arbres, els seus noms. Voldria explicar-li que l'estimo, que això no ha canviat ni canviarà mai, però no puc. NO PUC! Em tornaria boja.
Mai ha cridat la seva mare de nit com fan els infants quan tenen por. Mai ha necessitat la mare quan tenia pipí a la nit. Mai ha volgut la mare per portar-li un got d'aigua quan ja era al llit. Ni per llegir-li un conte abans d'anar a domir. Ni per curar-li amb un petó la petita ferida que s'ha fet jugant a l'escola.
Pobre fill meu! Sense mare. Amb la mare al costat.
Miro el meu marit. M'estimava. I m'estima. Però no com abans. Ja no puc ser la seva companya, la seva amiga, la seva dona.
Fa deu anys pensàvem que tot s'arreglaria. Jo em posaria bé. Tot continuaria igual. No vam ni sospitar el que podia passar, el que de fet va passar. Quan em va veure... Els seus ulls... Aquells ulls que m'havien dit tot, que m'havien fet sentir única, aquells ulls... Aquella mirada ja no hi era. S'havien omplert de llàgrimes. S'havien buidat d'esperança. Ja no tenia res, em deien. I jo no podia dir-li que era allà, que el veia, que el sentia, que continuava allà, amb ell.
Em cuida, com cuidaria a una nena petita, més petita que el nostre fill. Però no puc fer-li això. No em veu de tan amagada com estic. No sent els meus crits ni veu els moviments de les meves mans. És impossible, perquè no surten del meu cap.
Tinc la meitat del cos paralitzat. La parla d'una nena de l'edat del meu fill. I els pensaments i els sentiments de la dona que sóc no poden sortir. Presonera dins aquest cos que no fa el que vull.
No puc arribar fins a ell. Ell no ho sap que encara sóc aquí dins. No ho sabrà mai. No ho sabrà! No ho sabrà mai!
I els amics i els coneguts. Han desaparegut. Les situacions difícils demostren qui és de debò un amic i qui no ho és. Poques vegades ve algú a veure'ns. Ja ha après i no deixa venir qui no ha de venir. Abans, al principi, sí que teníem més visites. Arribaven carregats de llàstima i ens n'omplien la casa. I ens la deixaven bruta, trista, grisa. Trigàvem molt a fer que tornessin els colors, apagats i tristos, però colors al cap i a la fi.
I jo... Espero. Espero veure'ls riure, somniar, cantar. Espero que siguin feliços, que aconsegueixin allò que més anhelen. Espero que el que ens ha passat els hagi enfortit, però no tant com per no permetre'ls tenir sentiments. I espero... no continuar sent una càrrega per a ningú molt de temps més. Tant de bo pogués desempallegar-me d'aquest cos que no respon al que jo vull que faci.
Si al menys pogués parlar, pogués dir les coses com les penso. El meu cos m'és ben igual, ja. Ara només demanaria poder parlar com la persona adulta que sóc, poder tenir una conversa i no que em tractin com a un infant. No hi ha ningú per parlar. Ho deia al principi. Pels adults sóc com un infant. Pels petits sóc un adult malalt. Es pensen que no m'adono de res, com si fos boja, però els bojos també tenen moments de lucidesa en que saben què han fet, què fan i què volen, i és per això que pateixen, és per això que ploren, és per això que no volen viure.
Hi ha moments que les llàgrimes pugen als meus ulls. És l'únic que tinc, l'únic que m'és permès. I és llavors que veig que em miren com abans, buscant-me a dins meu. És llavors que, per uns segons, sé que m'han retrobat. I, per un instant, sóc feliç.