Rambo

Va frenar en sec. Al mig de la carretera un gat. Negre. Petit. Tenia un mes tirant llarg. La Tere baixà del cotxe. Nerviosa. Aquests episodis, massa repetits, sempre la posaven molt nerviosa. Va mirar d'agafar-lo. El gatet, espantat, va fugir. S'amagà al pendent que baixava. La Tere va saltar la barana de la carretera i mirà d'agafar-lo. Costava. Però era petit i encara no havia après a fugir.
Tornà a la carretera, contenta. Ho havia aconseguit i l'ensenyava als altres amb cara de triomf. El duia a la ma. Prim. Petit. Negre. 'I ara què fem?', pensava. Se l'acostà a la pitrera per escalfar-lo. Reacció de mare.
Van anar al poble. Buscaren un veterinari. 'Digueu-me com està'. 'Si pots, deixa-me'l uns dies'. Es quedà allà. Si tot anava bé el portarien a casa.
'I si no se'n surt? És molt petit! Deixa't de romanços, és molt fort!'. El cap no descansava.
Passaren dos dies de trucades de telèfon i alegries. El gatet tirava endavant. Fins i tot li van buscar un nom: Rambo, a veure si així es feia ben fort. Van anar a recollir-lo. Havia millorat molt. Quan arribaren 'Anava molt bé, tenia ganes de viure, altrament no hauria ni menjat el primer dia. El devien recollir, el devien alimentar malament i quan es va posar malalt el van abandonar. No ha estat prou fort, era massa petit'.
Llàgrimes contingudes. Sanglots. 'Rambo, us diuen animals. Animals de companyia. Qui és l'animal en la teva curta vida? Només el bèstia que et va deixar allà abandonat! Rambo, el petonet més tendre per a tu. Sempre estaràs al meu cor.'