Somnis.

Vaig pel carrer. Travesso malament, pel darrere dels cotxes aturats al semàfor. Estan com a 10 passes. A un dels cotxes se li encenen uns llums blancs. Marxa enrere. No es mou. Espera. No en faig cas i segueixo caminant. Sense pensar-hi, sense fer-ne cas. De cop i volta trepitja l’accelerador. No tinc temps de moure’m. Un cop. Un crit. Silenci.

Em desperto. Ha estat un somni! Vull aixecar-me i no puc. Estic al llit. Un llit estrany. No puc obrir els ulls. Em pesen, com quan tens massa son i no has dormit gaire. El cansament em venç i segueixo dormint.

Explico què m’ha passat a un amic. No el sento bé. El telèfon té interferències. Acabo de sortir de casa i he aprofitat per parlar amb ell. M’entrebanco. Caic. Rodolo per l’escala i em ve la imatge de la por que passava de petita baixant l’escala, amb aquella porta de vidre a cada replà. La por de caure per aquella porta que donava al celobert.

Por. La por que sempre m’acompanya. Que no em deixa respirar. Que no em permet parlar. Ni tan sols viure. He de treure-me-la de sobre. Vomitar-la. I tornarà la vida. I la llum. I l’alegria.

Em desperto. Em llevo. No sé què he somniat aquesta nit. Estic cansada. Però puc respirar. Quin dia més maco! Avui lluirà el sol.