No puc viure sense tu

L'avorriment ho va precipitar tot. Capgirar era el verb perfecte.
Quan vaig arribar a Saint Maurice pensava que seria capaç de començar de nou, que m'acostumaria a viure sota aquell sol abrusador, enmig de la solitud blava de l'oceà. Els primers dies despuntaren plàcids al meu davant i em submergiren en una labor de veritable catarsi : aconseguia posar la ment en blanc i el mínim rastre en el record de la meva feina a Salt Lake City s'esvaïa instantàniament. Menjava fruits dels arbres i peixos estranys que pescava a cops de pal, dormia quan tenia son i no m'exasperava pel temps, disposava de tot el del món. Passades unes setmanes vaig començar a necessitar el seu contacte (el nadiu que em subministrava el menjar era home de poques paraules i només venia els dijous). A més volia realitzar alguna tasca diferent a la que m'ocupava tot el dia : no fer res. Llavors, per primer cop, una imatge se m'aparegué sense permís. Què n'és de malparit el cervell!... Assegut a la sorra blanca i observant els espadats gegantins vaig reiniciar el meu sistema, vaig reconèixer el mecanisme que em feia rutllar i no era pas aquell programa de vida on nedar, dormir i pensar ho abastaven tot.

*

El vol de l'American Airlines arribà amb un parell d'hores de retard o almenys així m'ho va fer saber en Jey, mentre amarrava la barca a la caleta. El vaig ajudar a descarregar. Quan va marxar, vaig obrir la caixa. Anava ben protegit, em costà despullar-lo. Però per fi el tenia amb mi. M'havia fet a les seves formes, al seu tacte i al seu mal caràcter. L'estimava i malgrat no disposar de corrent elèctrica, sempre havíem estat un equip i no el deixaria mai sol...