No, no és amor el que sento ( segona part)

Des de la trobada amb l'Aina al parc, no vaig poder deixar de pensar en ella. Era tan dolça... Els seus moviments eren prudents i delicats, i caminava amb els peus rectes, no com jo, que cada cop els anava obrin més cap enfora... L'admirava tan... Desitjava amb totes les meves forces que arribés l'endemà. Recordo que vaig recolzar els colzes a l'ampit de la finestra de la meva habitació per si l'Aina s'havia oblidat de passar les cortines per la seva. Però no, no ho havia oblidat. Només podia seguir pensant en aquell somriure encisador que des del primer moment m'havia fet sentir tan especial. Em vaig posar el pijama i em vaig posar dintre el llit. Demà m'esperava un nou dia, m'esperaven noves emocions, nous reptes...
Al despertar-me l'endemà, el meu pare estava assegut a la cadira de rodes de l'escriptori. Em mirava amb cara seria i angoixada...
-Bon dia papa- Vaig dir carinyosament per si li canviava aquella cara de pomes agres.
-Bon dia filla...- Em va respondre sense canviar un xic la seva cara.
Aleshores em va començar a explicar una història de quan la mare i ell es van conèixer.
-Oi que és maca? Romàntica?- em va preguntar, amb una cara que no vaig saber apreciar. No sabia si era timidesa o angoixa el que expressava en un codi indesxifrable.
-Sí, romàntica, preciosa papa- Vaig contestar vacil·lant.
-Mira filla, jo només vull que tu un dia tinguis la mateixa oportunitat que jo i la teva mare i t'enamoris d'algú.-
-Ho procuraré papa.- Vaig dir, ara amb certa preocupació, doncs no sabia on volia anar a parar amb aquelles advertències.
-El teu germà Xavier, m'ha dit que ahir vas quedar amb una noia, la veïna.
-Sí papa, és molt simpàtica i guapa, em cau molt bé, avui he tornat a quedar amb ella a casa seva, oi què és fantàstic?-
-No! No ho és gens de fantàstic! T'has begut l'enteniment? Creus que puc deixar que la meva filla quedi amb la veïna amb aquest plan!!!??No, no vull lesbianes en la meva família, no vull ni sentir a parlar d'aquest tipus de gent, són bitxos estranys i prou filla!! Què potser te'm malcriat la teva mare i jo!!?? Eh? Digues!!! Mira filla, jo mateix aniré a casa l'Aina i li diré que no tornaràs a quedar amb ella i s'ha acabat! No se'n parli més!-
Va passar una setmana després del discurs del pare. Com ja m'havia advertit, va anar a casa l'Aina i li va dir que jo no volia quedar amb ella. Se'm va caure el món a sobre, doncs no podia entendre el comportament del pare, no podia... Aleshores vaig tornar a observar-la d'amagat a través de ma finestra. Era tan maca... Tan dolça... vestia amb gust, és pintava fantàsticament i tenia un somriure que feia que tota la tristesa que podia sentir en aquell moment desapareixes. Uns dies més tard, vaig començar, inconscientment a comportar-me com ella. Parlava igual, mirava igual, vestia igual, em pintava igual, fins i tot discutia igual que ella. El meu germà no parava de dir-me que era lesbiana i això em feia mal... Doncs jo tan sols volia ser com ella, tan perfecte com ella i prou. L'admirava molt, era guapa, llesta, amable etc... Va arribar el moment en que veure-la es va convertir en una necessitat per mi. Quan no la veia a la seva habitació em posava nerviosa i patia i tot. Però tot i aquests síntomes, que segons el meu germà eren d'un bitxo estrany i d'una lesbiana, jo seguia insistint-me a mi mateixa:
-No, no és amor el que sento...-

continuarà...