...Es trenquen confoses

Els seus ulls color magrana,
les seves mans eternes i breus... a la vegada,
com el desig de ser presonera del seu mirar,
com el desig de que m'empresoni.

El miro i només vull trobar el lloc on
les nostres mans puguin palpar-nos,
sense sentir-nos absents l'un davant de l'altre,
deixaré la ciutat, la veu, el cos, només per estar avui aquí,
a prop d'ell, tocant-lo...

I romandre en les seves memòries, jo vull,
vull que em retinguin els seus braços i no em deixin anar,
a la llunyania puc veure com es giren noves cantonades
cap al demà... es trenquen confoses.

I trenquen... com la foscor de la nit obscura
irromp en nosaltres dos.
Com el cantar d'aquell vell parlar que recordem,
aquells mots... aquell accent peculiar, aquells versos,

El miro... i només vull trobar el lloc on
les nostres mans puguin palpar-nos...
Com les busques d'aquell rellotge en aparença
fràgil.

I fràgil... somric sense esperar més que un somriure,
ploro, sense voler que el plany surti del anonimat.
Tant fàcil com pensar-te, com dibuixar-te en la meva ment
eterna.

Som, una cançó en aparença estable,
amb un compàs i un ritme regulars,
som... com una nota en aquell punt a punt
de desafinar el gust infinit dels nostres cossos estimant-se.

I l'estimo.