No marxis, amor.

Es va girar. Va veure com ell marxava, com cada passa que feia l'allunyava més de ella. I què podia fer? Observar com ell se'n anava, com el seu cor es feia a troços, com tota la il-lusió s'havia perdut en l'horitzó. La noia l'estimava, no podia soportar veure'l marxar. Va respirar, va escoltar el seu cor i es va posar a córrer cap a ell. El va aturar, va agafar-li el braç i el seu estimat es va girar, atret com un imant. Els dos es varen mirar, com si aquell moment mai hagués de acabar. Dintre dels seus ulls varen sentir el dolor que els feia tenir que separar-se. Els seus ulls ho deien tot. S'estimaven, però el destí els obligava a seguir els camins per separat. No podien continuar amb allò perque mai podrien estar junts. Mai podrien estimar-se com desitjaven. Tot i això, el seu amor era pur, sobrepassava l'infinit. El seu era un amor de veritat, un amor que supera tots els obstacles, que mai s'acava i que sempre espera donar a canvi sense ser demanat.
Es varen quedar callats, sense saber ni què dir ni què fer. La noia va rompre tota la seva por i va dir-li el que sentia, el que volia que ell sentís.
_Queda't amb mí. No m'importa el que pugui passar, t'estim, ara i per sempre. No m'importa el temps que poguen passar junts, ara sóc feliç, perque t'estim.
Les paraules li varen sortir com dos ocells que s'escapen veloços de la seva gàbia.
Ell, després de sentir aquelles paraules no va dir res, tan sols va seguir el que el cor li deia, va agafar-li la mà i la va estrènyer. Es varen abraçar, com ho havien fet tots els dies, com ho pensaven seguir fent fins que el destí els separés. Però trobarien la manera de tornar-se a retrobar. Algún dia estarien junts; algún dia el seu amor podria ser realitat. Ell la va besar, i es varen fondre en un suau petó.
_T'estim, crec que vaig nèixer per estimar-te, i moriré estimant-te.
Les darreres paraules d'un sentiment inmens, un sentiment que ni la vida pot fer que desaparegui.