No ets Ella

Una habitacióa fosca. Plou a la finestra. Algú plorant en un racó...

Em vaig aixecar tard, sense pensar què faria la meva familia ni on eren. Em vaig vestir i em vaig dirigir al parc habitual, on m'hi esperava Ell. El de sempre, no havia canviat gens, només en una cosa: ara un somriure li il·luminava el rostre. Normalment quan ens veiem, Ell estava trist, apàtic, sense esma ni de saludar-me. En canvi ara, estava devant meu amb un somriure de orella a orella, com convidant-me a fer el mateix. Vam seure en un banc, encara no haviem obert la boca. Només va dir el meu nom, només un cop, molt fluix i el meu cor ja s'accelerava.
Si, l'estimava. El vaig estimar desde el moment en què el vaig veure. Li vaig contestar amb un "si" tímid i inacabat, perquè m'estava fent un petó ràpid, amb necessitat. Jo vaig començar a pensar. I Ella? On seria ara? Feia temps que ho havien deixat, però feia menys d'una setmana que, en aquell mateix banc, Ell m'havia confessat quant se l'estimava encara. Vaig apartar aquell record de la meva ment, Ell estava anant molt ràpid, massa: m'estava besant el coll i no és la classe de noi que corre tant en fer alguna cosa sense sentir-la abans. Però no em va deixar preguntar-li res. De seguida em va agafar de la mà i em va dir, amb la veu més sensual que va trobar: "Anem a casa teva?". Qualsevol es resisteix a això...! Vam entrar a casa com a les pel·lícules, salvatgement, treisent-nos la roba gairebé a mossegades i quan la meva esquena va tocar el llit emvaig adonar del que estava fent, qui era jo i qui tenia al devant. No vaig poder reprimir un somriure, però Ell ja no somreia. Em mirava, i m'intimidava amb la seva mirada: jo nua, sobre el meu llit, Ell de peu, mirant-me tot seriós.
-Ets preciosa…preciosa però…no ets Ella.
Ella. Merda. Em vaig aixecar d'un salt i amb tota la rabia me m'inundava el cor li vaig fumer una bofetada. Sentia l'escalfor al meu palmell i de seguida una taca vermella va apareixer a la seva galta. No vaig dir res més, vaig seure, despullada com estava agafant-me les cames amb els braços, mirant-lo, demanant-li explicacions.
-Els teus petons no em curaràn d'Ella. Creia que fent-te meva aconseguiria oblidar-la però mai serás Ella. No ets Ella.
Em va costar digerir-ho..I al final, amb les llàgrimes contingudes pel meu orgull li vaig dir, inexpresiva:
-Ves-te'n.
No li vaig haver de dir dos cops.
Les seves paraules em resonaven al cervell: <>. Llàvors vaig sentir un tro. Ni em vaig espantar. Crec que aquell dia vaig deixar de sentir res, morta en vida, només amb un cor latent en algun lloc del meu pit, però amb desgana. Vaig acurrucar-me en un racó.
Una habitació fosca. Plou a la finestra. Algú plorant…