Capitol 1: Falses esperances

Primer dia d'institut. Qualsevol altre persona (o sigui, la gent normal), estaria tremolant com una fulla però havia ella viscut aquesta situació un centenar de vegades. Vuit escoles en nou anys. No és d'estranyar que l'Aura no esperés fer gaires amics, ni fes plans a llarg termini, perquè sabia que aquest institut no seria l'últim.
Va baixar les escales amb la motxilla ja a l'esquena. Sa mare estava prenent un cafè a la taula de la cuina, mirant el diari. No li va dirigir ni la mirada ni la paraula. No es parlaven des que havien arribat a aquell poble, perdut pel Pirineu on tothom coneix tothom. Portaven només dos dies i ja havia anat a visitar-les la meitat del poble. L'Aura preferia molt més l'ambient urbà, amb pisos alts, com Barcelona. Barcelona...Va ser el lloc que va tocar més a l'Aura. Allà ho tenia tot: un gos, amigues, nòvio. Però d'això feia dos anys. El temps en què va començar a tancar-se en si mateixa, a centrar-se més que mai en els estudis i a tornar-se molt poc sociable.
A l'autocar de l'institut (el més proper, estava en una ciutat) tothom la mirava i se sentien xiuxiuejos per on ella passava. Es va asseure sola, a darrere de tot, on només hi havia un noi mig adormit. Portava el cabell bastant llarg, mitja melena i el serrell li tapava un ull. Tenia els cascos posats amb la música a tot volum. L'Aura va fer el mateix. El seu grup preferit aviat aniria a Barcelona i ella s'ho perdria. Les seves antigues amigues hi anirien. Encara li van entrar més ganes d'escridassar a sa mare. Aquella mania que tenia de no establir-se enlloc la repugnava...Total, perquè el seu pare les va abandonar quan ella tenia set anys. Des de llavors, sa mare no va tornar a ser la mateixa. Es va convertir en una maníaca de l'ordre i no podia estar més d'un any establerta en un lloc.
Va tornar a dirigir la mirada cap al noi mig endormiscat. No estava malament. I si a més era un bitxo raro com ella, encara millor. No li importava creuar algunes paraules amb ell. Fins i tot podrien arribar a ser amics...Per molt que ella s'hi resisteixi, sempre acabava volent algú amb qui ajuntar-se, encara que només fos una persona. Clar que amb nois no es relacionava gaire...
Entre els seus pensaments i cavil·lacions ja havien arribat. Va mirar per la finestreta i va veure un edifici bastant antic. Però no era l'institut més antic en què havia estat, ho podria suportar.
Va baixar, sense preses, encara amb els cascos posats. Els va parar al veure un grup enorme de nois i noies que anaven cap a ella. O això es va pensar. No anaven a veure-la a ella, sinó al noi que estava mig endormiscat, aquell que semblava un altre bitxo raro.
Va semblar que el noi despertava d'un son molt profund. Va saludar efusivament a tot els companys, que estaven encantats de veure'l, com si sense ell no valgués la pena anar al institut. Es notava que era molt popular a l'institut. L'Aura va fer cara de fàstic, va abaixar el cap i va fer camí cap a la seva primera classe.