El meu somni

Va entrar. Els seus passos ressonaven en el terra de marbre. La cambra era com una mena d'església que s'aixecava tan amunt que no veia el sostre...Estava en la penombra i anava descalça mirant tot el seu voltant. No sabia com hi havia arribat, però aquella sensació d'immensitat persistia. Davant seu hi havia una portalada enorme i ella hi va anar, sense cap por. La claror la va envair i va deixar veure un enorme llac, o un mar, més aviat, perquè no veia l'altre riba, només veia l'horitzó. No va obeir al primer impuls, que era tirar-se a l'aigua, sinó que va fer lliscar els tirants del vestit ...I, en roba interior, va fer un saltet i es va tirar de cap. L'aigua, aparentment glaçada, estava a la temperatura justa, ni freda, ni calenta. Es va capbussar, i va tornar a sortir a la superfície.
Des de la porta de l'"esglèsia" va divisar aquell rostre que coneixia tan bé, i li somreia... Ell també es va treure la roba que portava i es va tirar a l'aigua. Tots dos es van ajuntar en una abraçada, càlida, sense presses. Sentien que els seus cors anaven al mateix ritme... Cap volia parlar i trencar la màgia del moment: una feia molt que ho esperava, l'altre, inconscient, no tenia ni idea...
Parat el tems, el cor bategant amb intensitat.... Cada segon era únic, irrepetible. L'escalfor del seu cos era l'únic que la mantenia desperta, perquè una son estranya s'estava apoderant d'ella i se l'emportava lluny de la seguretat dels braços masculins, de l'aura de tendresa que l'embolcallava en aquells moments, de la olor dels seus cabells....
Alguna cosa els separava, una corrent d'aigua i foscor se la volia endur. El benestar va deixar pas a la desesperació per aferrar-se a ell, al record del tacte de la seva pell...
I va caure. Ja no sentia el contacte de la seva mà, només el llençol. Tot havia estat un somni, però... Hi ha vegades que no voldries despertar-te mai, perquè tot el que estimes només està allà, en algun lloc del teu subconscient.
L'anhel per tornar a sentir el que havia sentit en aquell somni es va condensar en una llàgrima, que va caure sobre del coixí, silenciosa i lentament...