Diari d'acampada (III) (Final)

Dimarts, 17 de juliol del 2007

M'he despertat dins la meva tenda, arraulida en un racó. Al final si que he conseguit dormir...M'he canviat i he anat a esmorzar. Em sento molt malament pel pobre Roc, però jo què sabia? No tenia ni idea del que ell sentia per mi!
Però desprès he pensat que potser no estava trist pel que jo em pensava, i que jo no n'era culpable. Així que anat a saludar-lo. Equivocació garrafal. Ni m'ha mirat quan li he dit:
-Bon dia Roc, has dormit bé?
Ni cas. Això m'ha sentat fatal. Els seus silencis fareixen profundament. He tornat a la meva taula, amb el cap abaixat. Si ell no em vol parlar, és el seu problema. Ens han anunciat els monitors que avui aniriem a muntar a caball, en grup. M'he aixecat i he anat cap a l'Abel.
-Puc seure?-li he preguntat, amb un to vergonyós molt convincent-T'haig de demanar perdó...
-Ja sabia jo que ho faries....Seu.-i m'ha somrigut.
-Ahir no sé que vaig estar pensant...Suposo que estava espantada, no estic acostumada a que em fagin petons així.
-Llàvors vols dir que tornes a dormir amb mi?-va dir, amb veu esperançada.
-Si, però amb la condició que em respectis i no em tornis a fer un petó sense el meu consentiment.
-Està bé.- s'ha quedat pensant-Però a la galta si,no?
-Clar que si.
I li he fet jo un ( a la galta, és clar), justament quan en Roc passava aprop. La cara que se li ha quedat m'ha fet sentir-me molt millor. I a més, li he dit a l'Abel, en veu prou alta perquè em sentís en Roc:
-Abel, quan anem muntar a caball hauré d'estar en el teu grup, jo no en sé...Me'n ensenyaràs?
-És clar que si! -s'ha girat cap a en Roc- Vens amb nosaltres,no Roc?
-No, ho sento Abel-ha dit- Vaig amb els nois.
I s'ha marxat amb el coll ben estirat. Quina ràbia!!!
Hem pujat al turó, on hi ha un tancat ple de caballs. Caballs de tots els colors: negres, blancs, marrons...Jo m'he decidit pel que semblava més afectuós, un de color cafè. Només he pujat a caball un cop, i va ser quan tenia 8 anys, però sembla que me'n recordo bastant de com es fa. M'he sentit bé allà dalt i de seguida he agafat confiança.
-Ruth!-la veu de l'Abel
Ell ha muntat en un impressionant caball blanc. De seguida m'ha vingut a la ment la imatge dels típics prínceps dels contes.
-Què et sembla aquest caball? T'agrada?-ha dit, tot cofoi.
-És preciós...Ja sabies muntar,oi?
-Sip! Però feia temps que no practicava.
Llàvors algú ha saltat:
-Igualment sembles un maleït príncep...És increíble com t'agrada cridar l'atenció.
En Roc?! Però ell havia d'anar amb els seus amigots,no? Sigui com sigui,ell ha portat un caball negre, bastant salvatge. I de seguida que ha dit això, ha marxat galopant.
Hem fet un passeig molt tranquil. Però en Roc ha anat molt ràpid i quan hem arribat al nostre lloc de pic-nic ell ja hi era, assegut en una pedra, amb el caball lligat a una branca. He tingut por de parlar amb ell. No sembla el Roc de sempre amb aquesta cara de cínic. La lluentor que em va enamorar ha desaparegut dels seus ulls... Havia de fer el cor fort! Parlant amb ell, no tinc res a perdre... He pensat. Així que m'he apropat a ell i li he dit:
-Em puc seure?
-Fes el que vulguis.-m'ha dit bruscament.
Aquesta resposta mai hauria sortit dels seus llavis si no haguès estat enfadat. I tot és culpa meva. He estat així pensativa fins que ha dit:
-Escolta! Deixa de sentir llàstima per mi, d'acord? Sobreviuré!
-No és llàstima Roc...-li he dit, a poc a poc.
-Prefereixo que estem bé, com fins ara. Oblida el que t'acabo de dir.
-Roc, d'això en dius "estar bé"?!-he saltat.
-Doncs llàvors oblida que existeixo. Segur que no se't fa tant difícil!!-ha dit, mirant-me amb odi.
Així que és això? No vol que pensi en ell, vol que el deixi en pau. M'odia.. Una llàgrima m'ha caigut galta aball i he notat el seu gust dolç. Només sóc una càrrega per a ell. En un moment he perdut el món de vista i quan he tornat en si, l'Abel li deia a en Roc:
-Deixa-la en pau!-m'ha mirat, desde el seu caball blanc i m'ha dit- Puja!
M'ha estès la mà hi he pujat darrera seu. M'he mirat al Roc, que semblava més petit allà abaix. Per un moment m'he sentit més forta:
-Abel, marxem d'aquí, no m'hi trobo bé.-llàvors he mirat al Roc i li he dit: Ara que ja està tot aclarit i no hi ha malsentesos, faré el que m'has dit.
Tot això ho he dit amb un somriure idiota dibuixar a la cara.Com si això fós una conversa normal, de classe. M'he apropat a l'Abel i li he xiuxiuejat:
-Galopa el més ràpid que puguis, i siusplau no t'aturis fins arribar al llac.
Mentre galopàvem com si anessim a apagar foc, m'he abraçat al cos tens de l'Abel i m'he desfet en plors. Ha estat com si tot el disgust d'aquests dies hagués començat a brollar com una deu i ja no he pogut parar. Hem arribat al llac i ens hem assegut a la vora, mullant-nos els peus. Jo estava mirant les ones, somicant i l'Abel m'ha dit:
-No val la pena, aquell imbècil...Deixa de plorar per ell.
-No puc Abel, ja m'agradaria, però no puc. A més, per un costat m'ho mereixo, no he tingut en compte el seus sentiments.
-Per què no ho sabies, vès!!- llàvors s'ha posat tot seriós- En realitat jo sóc el culpable...En comptes d'ajudar al meu amic, vaig preferir dormir amb tu i no dir-te que ell t'estimava. Jo ja sabia el què senties per ell i m'ho vaig callar.No pensava que arribaria tant lluny això. No sé si em podreu perdonar.
-Mira, si no estigués tant deprimida et fotria un mastegot. Però ja no tinc ganes ni de culpar-te a tu. No t'haig de perdonar per res. El mal ja està fet, i potser seria millor així.
Desprès d'aquesta conversa, hem anat al campament i l'Abel m'ha estat ensenyant a tocar uns quants acords amb la guitarra. Em consola sentir les notes d'alguna cançó inventada. No hem anat a sopar, cap dels dos tenia gana. Ens hem ficat a la tenda, estirats i ben separats(encara em fa respecte dormir amb ell, vulguis o no). Els dos desperts, hem estat mirant el sostre i ell m'ha dit:
-De debó l'estimes?
No m'he pensat gaire la resposta, per por a que les llàgrimes em tornessin a brollar:
-Sí, Abel...Però ja no té remei això, l'haig d'oblidar.
-Però no veus que està boig per tu? Segur tot se soluciona, dona...
Llàvors m'he deixat endur per l'impuls i he recolsat el cap al seu pit, com si fossim dos enamorats. Però jo no ho sento així, crec que com a amic val molt més la pena.
-Abel...
-Mmm?-ha dit, acariciant-me el cabell.
-Gràcies.
I amb aquestes últimes paraules m'he quedat dormida, arraulida a ell.

Dimecres, 18 de juliol del 2007

Ben d'hora m'he aixecat i he anat a la tenda d'en Roc. He obert la cremallera sense dubtar. Estava dormit, i tenia alguna cosa a la mà, ben a pop del seu cor...Un mocador. En ell hi havien les meves inicials. R.M.

*Flash Back*
-Roc!! Et surt sang del nas!-deia, tota horroritzada.
-I amb què em netejo jo ara?-va dir ell amb mala baba.
Jo vaig treure el meu mocador rosa, amb les meves inicials en vermell. Li vaig netejar la sang que li queia pel llavi superior.
-Mira, com ha quedat el teu mocador, Ruth!
-Tranquil, ja me'l tornaràs.**
Ja no m'en recordava d'aquell moment, però ara el recordo molt dolç....I pel que sembla, ell també.
M'he estirat al seu costat i me l'he mirat com dormia. Amb el seu cabell llarg tot despentinat, i amb cara de nen petit. Li acariciat els cabells. Tant de temps que volia fer-ho , que els tenia a pocs centímetres...Llàvors ell s'ha mogut, i en un segon tenia els seus ulls color avellana clabats en mi. He somrigut. Amb molt poca confiança, però ho he fet. Ha volgut dir alguna cosa, però jo li he posat el meu dit ìndex als llavis.
-Contesta'm una pregunta Roc...I sigues sincer,d'acord?
Ha assentit amb el cap.
-Tu....m'estimes?
La pregunta del milió d'euros. Els segons se m'han fet eterns i em perdia en la profunditat dels seus ulls.
-Com em pots preguntar això?
No pensava que em responguès això...Suposo que això vol dir que no.
-És clar que si! No veus el que estic patint per tu!
I he sentit com se m'expandia una escalfor per tot el cos. No he sapigut què dir.
-I..tu, m'estimes?
I ja no he pogut contindre'm més. M'he tirat al seu coll i ens hem fos en un petó.
Tot el que hem passat en aquests últims dies ha desaparegut de la meva memòria, substituit per tots els moments que encara han d'arribar al costat del noi que estimo. La millor acampada de la meva vida, sens dubte.