Existir és estimar.

Per què ets d'aquesta manera? Per què sóc jo qui rep els teus cops? Creia que t'havia oblidat però mai ha estat aixì...Sempre et portava dins, molt aprop del cor. El meu amor s'adorm i es desperta segons a tu et dongui la gana. Quan em parles de tot el que sents, de les teves caboires, sento que estàs més aprop meu que mai, però sempre t'acaves allunyant. Encara que el mal ja està fet, ja has despertat les bombolles...I és tant difícil i tant dolorós tornar-les a dormir.
No veus qui pateix davant teu? Et preguntes què necessites i la persona que t'escolta i es preocupa per tu et necessita! T'has parat a pensar què necessito jo?!
Busques alguna cosa més, ho sé. No sóc suficient, no et culpis.
Marxaràs, ho tinc assumit, simplement això, ja no et veurè cada dia. La il·lusió que mantenia les meves bombolles se n'anirà del meu costat i deixarà darrera seu el fred.
He somniat tantes vegades en que t'adonaves de que en realitat em necessites...Que hipòcrita,no? I ara mateix no sé el que vull. No sé si t'estimo, no sé si dec (pel meu propi bé) continuar pensant en tu, no sé si realment m'aprecies...Perquè egoista ho ets. Només em parles quan alguna cosa dins teu no va bé i quan ho fas, només parlem de tu.
Aquest cop per això ha estat diferent. M'ha semblat que en un moment parlavem de tu i jo, de la relació que tenim, però simplement és això. El que es pot veure. No hi haurà mai un vincle especial, degut al teu egoisme.
I a sobre renegues de les creences que més apreciava de tu. I aquelles paraules que tant m'agradava escoltar, sortint dels teus llavis? S'han quedat en l'oblit.

"Recorda paraules...L'amor es por abraÇar, tanca els teus ulls i ho faràs...Mor la raó i és l'amor el que guanya. Existir és estimar...."

Doncs llavors has deixat d'existir.