No et puc oblidar

Ahir et vaig veure passar. Bé, de fet no eres tu, no t'amoïnis. Era una de les teves germanes, però com que sou tan iguals, el cor se'm va encabritar.
Em va fitar tan altiva com sempre, tot i els anys acumulats. Sou de mena altiva, que hi farem, però val a dir que la vaig trobar perfectament aprofitable i que resistia la comparació amb d'altres cossos molt menys madurs.
Al veure-la vaig pensar si devia tenir la sensibilitat com tu o com l'altra teva germana, la que sortia amb en Joan. És que aquella experiència de canvi de parelles que ens vau oferir va ser molt interessant. En Joan i jo vam tenir tema de conversa durant molt de temps després d'aquell cap de setmana.
Va resultar ben curiós descobrir que tot i tenir la mateixa forma, els mateixos volums als mateixos llocs, la mateixa mirada desafiant i aquella manera de moure-us tant personal, en canvi, hi havia una cosa que us diferenciava. El tacte, o millor dit, la resposta al tacte. Si a una li calia una manyaga suau per excitar-se, en canvi l'altra necessitava un xic més d'energia per fer-li desencadenar la mateixa resposta.
També m'han vingut al cap aquells balls sobre la pista gelada, en que jo sempre confiava totalment en la teva resposta i la teva estabilitat i tu et deixaves portar confiant sempre en que et guiaria bé.
Ja saps que d'ençà que ho vam deixar he tingut altres parelles però ara tot ha canviat. Cada vegada tenen reaccions més previsibles. S'ha perdut l'emoció de la reacció inesperada. Amb lo que m'agrada a mi afrontar situacions excitants...
Ah! quines màquines aquelles...
Però vols que t'ho digui, en el fons ja m'hi he acostumat i és tot un plaer no haver de revisar olis, bugies, contactes, electròlits, pressions, cada dos per tres. A les màquines actuals cada 15000 quilòmetres surt una eina a la pantalla que avisa que vol anar a veure al mecànic.
I com deien abans, eixuga't i torna-hi.