Refotuda crisi

Pep: Mite'l, si és en Crosbys (*), què fas xaval?

Xicu: Ja veus, Nespres (*), anar-la girant per que no es torri. I tu què?

Pep: Doncs anar fent, que diuen que ja n'hi ha prou si podem anar fent en els temps que vivim. I què, que expliques de bo?

Xicu: Home, de bo, el que es diu bo no gaire res. Ara estic a l'atur fent companyia a la dona.

Pep: Què fots. I com ha estat això?

Xicu: Oh. No et pensis, realment és molt senzill. Tu vas fent com si res i d'un dia per l'altre et diuen que cal fer un E.R.O. Per aguantar la situació, ja saps. I de cop i volta et diuen que s'ha acabat la història. I ja està. Punt i final. Finito. Kaput. Koniec que deia en Calimero.

Pep: Recontrafotre. Però estàveu fotuts de fa temps o ha estat així, de sobte?

Xicu: Doncs mira, es veu que ja arrossegàvem un mal gam de feia temps, però és clar, això ningú no ho sabia. I fet i fotut tampoc no ho semblava... vinga autos nous, viatges a les quimbambes i la mare que ho va parir... ja m'entens.

Pep: Oh, i tant que t'entenc, que si la partida de póquer de cada dissabte, que vinga pals de golf de 400€... què m'has de dir, aquest rumbo també el porten allà on estic.

Xicu: Doncs que Déu t'agafi confessat, qualsevol dia et presenten l'advocat.

Pep: I com ho porteu això de l'atur?

Xicu: Doncs guaita, ja t'ho explicaré. No massa bé, veuràs. Per una banda la Quima com que s'aburria, és clar, ja tenim la mainada gran però encara no hi ha nets, doncs vés que s'apunta a tots els cursos que es fan i es desfan.

Pep: Ben fet, així al menys sempre s'aprèn alguna cosa que mai se sap.

Xicu: No, em penso que no m'entens. Primer va començar amb aquests cursos que tu et penses i que són de franc per als aturats. Fins aquí anava tot força bé. El que passa és que li va agafar el gust i ara s'apunta a tots els que fan, costin el que costin. Ja en porta un de macramé i un altre de cuina asiàtica per a occidentals. I ara està ficada en un de Power Point. Es veu que el que havia fet d'informàtica d'inici se li va quedar curt.

Pep: Mira, és una putada, per que és clar, anant eixuts de quartos...

Xicu: I no et pensis que això sigui tot. Com que tenia molt de temps va decidir que ja era hora de pintar la casa. Com que no ens podíem permetre un pintor ja ho faria ella a estones...

Pep: No sembla pas mala pensada...

Xicu: Oh, és clar, i què et penses, que la regalen la pintura? Vinga, que si rodillos, que si cubetes, que si ara cal una paletina pels radiadors... Ah, i no et pensis, res de pintar la casa tota de blanc i andando, no, no... de coloraines, que si un xic de vermell, que si un altre tros verd... ni que fos un pub de Lloret...

Pep: Home, els colors donen molta més alegria que el blanc nuclear... i si convenia pintar, sempre serà més econòmic que fer venir un pintor.

Xicu: No sé, què vols que et digui. No ho veig pas gens clar això.

Pep: I tu que, no fas res, no et passaràs tot el dia al jaç?

Xicu: No home, i ara! Em dedico a ventar retratus.

Pep: Carai que et fot!

Xicu: Doncs si, mira, m'he comprat una d'aquestes càmeres grossotes dels japonesos, una reflex que en diuen i un dia a la setmana sortim amb tres o quatre a veure què enxampem.

Pep: Mira, doncs no està pas malament. A més ara amb lo del digital gairebé no deu costar calers aquest hobby.

Xicu: Home, no és pas ben barato, tampoc... pensa que és clar, fa falta un tele, després un gran angular, que si el trípode per les nocturnes, bateries, filres, memories, el grip...

Pep: ???

Xicu: Sí, home, el grip és una andròmina que es col·loca a sota el cos per encabir dues bateries i a més és més fàcil per disparar en vertical.

Pep: Ahhhhhhhhhhhhhhhh! No sé com es deu poder viure sense un grip.

Xicu: Home, tampoc cal que te'n fotis. Pensa que va molt bé si n'has de fer moltes en vertical. T'estalvia posar la mà en postures rares.

Pep: Carai, sembla que ja no t'agraden les postures rares...

Xicu: I a més això em va bé per que em distrec. Fixa't, sortim al matí, carreguem les motxilles i anem primer de tot a fer alguna foto matinera, ja saps de quan la boira s'alça i aquestes mariconades...

Pep: Mariconades?

Xicu: Bé, vull dir aquestes que queden tan artístiques...

Pep: Ah!

Xicu: I després ve lo bo. A mig matí esmorzar de forquilla i ganivet. Seguidament segona sessió, aquesta vegada acostumen a ser fotos pel poble escollit, imagina't, totes les pedrotes aquelles velles i tot seguit dinar acompanyat de carajillo i copa.

Pep: Doncs què vols que et digui, a mi no em sembla pas que sigui un hobby massa profitós aquest teu.

Xicu: Es clar que ho és. Pensa que si no fos per aquestes estones ja m'hauria enxampat una depressió... i després què, eh?

Pep: Doncs a mi em segueix semblant més encertat lo de pintar la casa...

Xicu: És clar, com que no t'hi trobes...

Pep: Home, no t'enfadis, jo només ho deia mirant la vessant econòmica del tema.

Xicu: Ja t'ho dic jo, si és el mateix que diu la meva dona. La vessant econòmica. I que me'n dius de la qualitat de vida, del contacte humà, de les relacions socials? De fet, coneixent el teu jefe segur que qualsevol dia us trobeu amb la porta als morros.

Pep: Collons, seria una gran putada... esperem que això no passi.

Xicu: Home, seria el moment. No deies sempre què t'agradaria tenir una moto de tot terreny per anar a fer el ximple? Doncs apa, és ara o mai. Arreplegues una moto i t'ajuntes amb alguna colla que segur que n'hi ha que van a fer l'indio per aquests camins de Déu...

Pep: Sí, home, i tu què t'ho creus això. Hi ha una cosa que tenim alguns que se'n diu hipoteca, no sé si et sonarà... i fills a la Uni... buf, això em mataria.

Xicu: Doncs em sap molt greu dir-t'ho però en aquesta situació en que estàs ets pell. No et salva ni en Clint Eastwood.

Pep: Gràcies per posar-m'ho fàcil. A mi si què m'agafarà una depressió.

Xicu: Vinga, ànim i que no sigui res, ja veuràs com tot s'arreglarà.

Pep: Si, és clar, tu rai....

Xicu: Si, tu Ray i jo J.R.

Pep: No estic per conyetes jo ara.

Xicu: Apa, que vagi be. Moral, home, moral.

Pep: No sé, no sé, m'has deixat ben fotut ara...



(*) noms amistosos, s'acostumen a usar quan hi ha confiança.