No és el que sembla! I

-Saps una cosa? M'encantes.

L' Eloi no sabia que dir, s'havia quedat glaçat. La Marta mai gosava dir el que sentia i menys d'aquella forma. Notava com ella s'anava posant nerviosa, segurament pel fet de no rebre cap resposta a allò que tant li havia costat dir. Sense pensar-s'ho ni un instant va besar-la.

Aquell petó fou màgic. La Marta va quedar atrapada entre els braços de l'Eloi, no podia moure's però tampoc volia fer-ho. Des que va coneixer l'Eloi sabia que era per ella... quan el tenia aprop es sentia protegida i res li feia por.

-Marta, estàs preparada per par...?
-Dani! No és el que sembla..
-Clar, mai és el que sembla.

Tancà la porta d'una potada i se n'anà. Com podia fer-li això? Ell l'estimava. Havia deixat el seu poble i a la seva gent per poder anar-se'n amb ella a la universitat i que així poguès ser periodista, sabia que ho desitjava moltíssim i per ella ho deixà tot. Com gosava oblidar tots els anys junts per un noi que acabava de conéixer?

-Dani, ens pareixem tant l'Eloi i jo... Saps el que es sent quan vas a dir una cosa i una altra persona ho diu abans que tu? Sempre ens passa, pareix que l'un llegeix la ment de l'altre.
-No, no sé el que es sent.
-És una sensació tant...tant...no trobo paraules per descriure-la.
-Val, doncs no la descriguis.
-Sempre et poses de mal humor Dani, mai t'interessa res del que t'explico.

Es tancava a la seva habitació i trucava a l'Eloi plorant, dient-li que creia un error haver anat a viure allà. Ell li recordava que gràcies a aquella decisió s'havien conegut i que mai la deixaria sola. Quan el Dani obria la porta per demanar-li disculpes i recordar-li que l'estimava, sempre sentia el mateix. I dins seu notava com quelcom s'apagava...

-T'estimo tant Eloi...Gràcies.
-Ara em diràs que no és el que sembla, oi?
-Dani...
-Deixa-ho estar Marta.