New York, New York

En Jofre té molèsties en un queixal. Té 35 anys, acabats de fer, i entra dins de la normalitat en el desenvolupament bucal de la persona. El que representa una murga és el fet que sigui tres dies abans del seu viatge a Nova York, amb el seu amigot de tota la vida i company de viatges inseparable. "Ai! Que en farem de mal a N.Y.! Xaval! Que tremolin les noies!" diu en Jofre, mentre s'afaita, tot pinxo, davant del mirall del bany. La música ben alta i el queixal del seny que vol sortir! S'atura un instant, el dolor creix amb massa força. Es renta les dents i glopeja el colutori, però decideix prendre's ibuprofè. El medicament triga a fer el seu efecte, però finalment obre la porta i decideix tirar endavant la seva cita.
Havent aparcat el cotxe, el dolor ha minvat i camina alegre cap el restaurant on l'espera ella. Ella és ni més ni menys que la filla d'un reconegut polític de l'escena catalana, de l'alta burgesia, poc agraciada, però ben ornamentada. Avui fa goig; és la seva primera cita sols i s'hi ha mirat. Duu uns sostenidors que augmenten la talla dels pits, un escot generós i una faldilla curta que deixa lluir les cames, que són la seva millor part.
En Jofre duu un vestit d'home, modern i elegant, però sense corbata. S'asseu i li mostra un esplèdid somriure, la seva millor part. Li somriuen fins i tot els ulls; fa tant de temps que la té guanyada...
El menjar és exquisit, però la geniva acaba ressentint-se i el dolor ataca de nou amb més força. Resulta insuportable i en Jofre muda la cara, es mostra un xic irritat i poc conversador. Ella, que és molt observadora, ho nota de seguida i li pregunta si es troba bé.
"No, no, no és res..." Com podia dir-li que es moria de mal de queixal, ell que tenia una boca perfecta i era l'autèntic malson d'un dentista. Nervis. "Vaig un moment al bany" li diu ell. En Jofre obre amb un cop de puny la porta i es planta davant del mirall. Fa mala cara. Glopeja una mica, però el dolor és cada cop més terrible.
Quan torna a la taula, ella ja ha pagat el compte, de fet, està signant el comprovant de la targeta. "Anem?" Es nota que està ofesa.
En Jofre fa l'esforç d'acompanyar-la a casa amb el cotxe i, quan és a la porta, ella respira fondo i pren forces per convidar-lo a pujar.
-No... no...ho sento...veuràs...és que jo...és que saps...m'està sortint el queixal del seny, crec, em fa molt de mal...
-Ja! - Cop de porta.
Tot a pastar fang. En Jofre enfila el carrer i cap a casa. El dolor és tan gran que gairebé no pot conduir. Un cop a casa, s'empassa una altra pastilla d' ibuprofè i camina per tot el passadís, amunt i avall, avall i amunt, sense parar, desesperat. No pot seure, ni dormir, ni pensar, només camina. Al cap de tres quarts d'hora, el dolor es calma i, desfet, la truca.
-Ho sento molt, em trobo molt millor, vols que et faci una visita?
-Vés a la merda!