El gat negre

Un relat de: Benzina

Tot va ser culpa d'un gat negre. Corrien els primers anys de la dècada dels 80 i un cosí de ma mare s'havia de casar a Barcelona, que és d'on era la parella d'enamorats.
Uns dies abans, la mare m'havia dut a la modista del poble perquè em fes un conjunt de brusa i faldilla, amb una roba que no m'agradava ni gens ni gota. De fet, va ser l'última roba que va fer-me aquella modista de poble que cosia molt bé, però que t'obligava a anar a fer proves amb totes aquelles dones que l'acompanyaven xerrant i cosint, cosint i xerrant.
El matí del casament ens vam llevar d'hora però, tardaners de mena com érem a la família, mai no acabàvem d'enllestir i, a cuita-corrents, ens vam entaforar dins del quatre llaunes verd fluorescent que havia elegit el meu pare, per pura frivolitat estrambòtica de ser un color "diferent".
No recordo quants quilòmetres dúiem recorreguts quan la mare va exclamar-se dient que s'havia deixat les arracades, i vam girar cua a buscar-les; no devíem ser gaire lluny.
Tot anava bé fins que en un tram d'autopista se'ns va rebentar una roda; mon pare va sortir a canviar-la i tots vam sortir també a observar-lo per donar-li moral, i , de passada, neguitejar-lo encara més.
Amb les mans plenes de greix, mon pare va tornar al volant i allò ja es veia que no acabaria bé perquè fèiem tard.
Pels carrers de Barcelona, mon pare s'hi entenia poc i ma mare una mica més, perquè hi havia treballat de jove.
Quan vam arribar a casa de la meva tieta, ella i els meus avis ja havien marxat. La qüestió és que no teníem ni la més petita idea d'on era l'església o es celebrava la cerimònia.
Vam començar a voltar com a desesperats: "Prova cap aquí, prova cap allà". "Para que ho pregunto". I com que als homes els esparvera preguntar, "Deixa, dona, que ja ho trobarem".
-Mira, pare, la presó Model- vaig dir entusiasmada d'haver-la reconegut, tants cops vista per televisió.
Era evident que ens havíem perdut i el meu tiet, que només era cinc anys més gran que jo, estrafeia la lletra d'una cançó de Mecano que era de moda llavors: "Perdidos por Barcelona, sin saber qué hacer, cómo pasa el tiempo…"
Els meus pares botits de ràbia i la mainada rient sense parar.
El fet curiós és que sabíem perfectament on era el restaurant, a l'entrada de la ciutat, damunt un pujol.
Mon pare, atabalat, va equivocar-se de camí i, nerviós com una mala cosa, va tirar pel dret i es va saltar una petita mitjana que separava els dos camins.
Tan alegrement vam arribar al capdamunt del pendent, a les portes del restaurant: el meu pare amb les mans negres, jo amb el pentinat desfet, el meu tiet que no podia fer el nus a la corbata, el meu germà cridant que tenia set i ma mare emprenyadíssima perquè no ens deixaven entrar.
Aquest quadre esperpèntic va rematar-se amb l'arribada dels familiars, preocupats perquè no havíem comparegut a la cerimònia. I fa de mal dir, perquè no recordo com, però al final ens van deixar entrar i tot va quedar en res, una anècdota divertida.
De tornada però, era de nit i, en una corba tancada d'un tram de carretera poc transitada, el cotxe va relliscar i va caure a la cuneta.
Tots vam haver de sortir del quatre llaunes i empènyer fins que tornés a l'asfalt. No podia ser veritat, ningú no s'ho creuria i ningú va badar boca durant la resta del trajecte.
Aparcats, ja, davant de casa, vaig dir en veu alta:"Ja us ho deia jo en sortir de casa que aquell gat que ha passat ens duria mala sort"
-Passa, dona, no diguis ximpleries - va contestar ma mare com si allò no fos broma.
I, és clar, tots vam riure, perquè tots havíem vist passar aquell gat de bon matí, abans d'entrar al cotxe.

Comentaris

  • una anècdota[Ofensiu]
    ANEROL | 15-08-2009

    per a explicar i per a riure amb simpatia

  • Tot un seguit d'aventures[Ofensiu]
    Romy Ros | 22-04-2009 | Valoració: 10

    que ningú pot imaginar totes plegades. Enhorabona per descriure tan be la situació, per descriure tan bé lo que és la superstició...un bon relat , sí senyor...segueix escrivint perque aquí hi ha fusta!

  • un bon relat[Ofensiu]
    pereneri | 20-04-2009 | Valoració: 10

    per explicar el que són les supersticions. T'ha eixit rodó! Molt ben escrit, fa que el lector senti dins seu el neguit d'aquella família. La narradora, és clar, no se'n fa càrrec, perquè era molt joveneta i tot plegat va ser per a ella com una aventura, però per als pares devia ser una tragèdia de ca l'ample.

    Ja ho dic, has explicat breument una història molt rica de detalls i de vivències. Felicitats.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: