La fam

No poca gana es passava els anys quaranta, i més en aquell petit indret prop de Granada. Una gana fonda, permanent, que afinava tots els sentits i no et deixava pensar en res més. La sort de la canalla era que el joc els distreia i, si en podies fer una, havies de ser el primer.
Per això aquell migdia, en veure aquella senalla sobre el pendent, en Jacinto va reptar el seu germà petit perquè anés a prendre-la. El petit vailet va observar l'home que llaurava amb unes mules un tros de terra que anava del barranc al cim d'un turonet.Quan l'home fou a l'altre costat de turó, el minyó arrencà a córrer i prengué la senalla lligada a una cantimplora de l'exèrcit plena de vi. S'ho penjà tot a l'esquena i va baixar fins al barranc on el joncs el cobrien.
El seu germà s'havia allunyat amb les ovelles i va sentir com l'home, en adonar-se, preguntava a un llenyataire si havia vist algú amb una senalla, però, ell, que havia estat enfeinat, li va respondre que no.
L'home, que era l'amo de les terres i era ric, va decidir tornar cap a casa. Mentrestant, el vailet, un tros més lluny, va sortir del barranc i es va trobar amb el seu germà dalt de tot del turonet. Allí van veure l'home com desmuntava l'arada per anar al poble.
Aleshores, el noi i el seu germà van obrir la senalla. Quin bé de Déu d'apat farien! Amb els ulls esbatanats observaren llarga estona tot el que hi havia: mig pa rodó, pastat a casa, una truita de patates, un bon tros de formatge, un tros de pernil del bo i una o dues taronges.
Un cop amidat el contingut s'hi van abraonar, que ni temps de venir salivera, i no hi van deixar ni una engruna.
Aquella senalla va acabar al fons del barranc, entre uns joncs, i allí la va trobar un veí que cercava espàrrecs.
A la nit, la mare havia cuit algunes herbes sense oli ni sal, però els dos nois no van sopar i tampoc van explicar res, sinó que van anar a dormir i van deixar la mare ben estranyada.