Germana Pau

Tens les mans com lligades als barrots nus
del capçal on reposa el seu cap estèril.
I li parles desgranant la teva vida
miserablement endolada.
Et cruixen els ossos i l'ànima s'esquerda,
com aquesta paret de maons. I al seu dedins
et creies salvada de l'altra que fores,
envilida per una desferra que ara no calma
l'amarga fel.
La ràbia maleïda, empeny els records
més dolorosos i plores i crides i l'increpes,
mes no vols cap resposta, cap engruna
que enderroqui el mur que t‘has fet.
Dels teus ulls verinosos,s'escapa l'agror
de tots aquells anys soferts en la tortura
més fonda i més negra de les vides malversades,
d'aquelles que han conegut desig
i han estat abandonades irremissiblement.