El malentès

La Lourdes estava bona, estava bona com un pa acabat de torrar i les amigues li naixien, li creixien i li morien d'enveja. Els nois en canvi morien de passió per ella i sempre l'envoltaven com si fossin borinots enganxosos que ella tolerava amb resignació i bones maneres.
La Lourdes feia poc que s'havia separat del xicot més cafre que havia conegut, i durant una bona temporada va restar sola i afligida. Fou en aquella època, justament, que va succeir-li un fet anecdòtic però curiós.
Tots quatre prenien una cervesa en el hall de l'hotel. La Montse i el Francesc se'n van anar i ella i el Silvio van quedar-se a xerrar una estona mentre la resta del grup ja era a les habitacions.
En Silvio no era un home físicament atractiu, però era trempat i un bon recepcionista.
La Lourdes necessitava xerrar però ell li esquivava els temes i no li feia confiança. Ja del tot resignada a deixar morir la conversa, li va comentar:
-És tranquil·la aquesta zona.
-Sí, i ben comunicada.
-Sí, jo acostumo a anar en metro.
-Sí, jo també. Jo sempre vaig en metro.
-Bé, de vegades també m'agrada l'autobús per veure la gent i la llum del dia…
-Jo no. Prefereixo el metro.
-Però, no t'avorreix anar sempre sota terra?
-No, per mi el metro és el millor transport. Jo només faig servir el metro.
La Lourdes es va sorprendre de tanta insistència i, llavors, hi va caure; ell no estava parlant precisament del metro.
La Lourdes, acostumada a coquetejar, havia parlat amb naturalitat i sense cap intenció, però no es preocupà de desfer l'embolic.
En Sílvio féu com si res aquells dies i la Lourdes també, simpàtica com sempre.
En acabar l'estada en Silvio va acomiadar-se de tots, i amb un gest va apartar la Lourdes, se la va mirar i li va dir de cor:
-Adéu, Lourdes, m'alegra molt haver-te conegut.
-A mi, també, Silvio.
Potser algun dia, en el sofà de casa, abraçat a la seva dona, en Silvio recordi un instant aquella noia que va proposar-li marro i que va entomar les carabasses amb aquella elegància i saber estar.