Nàufrags

Devia ser un diumenge d'octubre. L'oreig em fregava les galtes i els cabells i de fons s'escoltava la remor de les onades. Excepte per dos pescadors que aguantaven la canya un tros enllà, la platja estava deserta. Sobre els nostres caps planejaven les gavines, que semblaven més blanques contra la teranyina gris que cobria el cel. Era un dia suau, més aviat tèrbol, i recordo que anàvem amb jersei. Ens vam estirar damunt la sorra ondulada, vestits i sense tovallola, el meu germà, el meu pare i jo.

Des que els meus pares havien tornat amb el meu germà feia dos dies, tot em resultava més estrany que d'habitud. Sempre que anàvem a l'apartament de l'Escala era perquè teníem uns dies de festa, però aquell era un cap de setmana qualsevol, i l'endemà era laborable. De tot plegat, el que més m'estranyava era la conducta del meu germà: estava molt silenciós, com endormiscat, i es movia i parlava molt a poc a poc. De manera que jo no sabia del cert què estava passant, però vaig tancar la boca per por de ser indiscreta.

Aquell divendres, com cada divendres, havia arribat a casa tard, després de l'entrenament amb el meu equip de handbol. Quan vaig obrir la porta, em vaig trobar els llums apagats. No hi havia ningú. Vaig deixar la bossa a la meva habitació i vaig anar cap a la cuina per veure si m'havien preparat el sopar. Ni hi havia el sopar ni tampoc la nota sobre la taula que sempre deixaven quan sorgia un imprevist.

Al cap d'una estona va sonar el telèfon:

-¿Si?

-¿Marta? -Va dir una veu sense rastre d'intranquil·litat. Era la mare.

-Sí -vaig contestar.

-Marta, hem hagut de marxar amb el teu germà i no sé a quina hora tornarem. No pateixis, fes la teva. Tens pollastre a la nevera, ¿te'l faràs escalfar?

-Sí, mare, però, ¿què ha passat?

Va fer una pausa breu.

-El teu germà s'ha trobat malament.

-¿Què li passa?

Una altre pausa.

-Escolta, truco des d'una cabina i se'm tallarà. Ja en parlarem demà. No pateixis. I fes la teva.

-Sí, però... -abans d'acabar la frase la comunicació es va tallar.



Sovint ens deien que no semblàvem germans. Ell era obert, garlaire, nocturn, un alumne pèssim. Jo era tot el contrari. Quan em veia a la meva habitació, estudiant embadalida (que era gairebé sempre), em prenia el pèl:

-Seràs el cadàver més instruït del cementiri -deia entre rialles.

El que a ell li agradava era sortir de nit. Dijous, divendres i dissabte. Fins al matí. Eren una colla de cinc o sis nois dels quals jo en coneixia algun. Una vegada un d'ells em va tirar els trastos, el molt burro. Es deia Óscar. Una nit de divendres que els meus pares havien anat a sopar, el va fer pujar a casa. Jo era a la cuina, asseguda, esperant una pizza a mig fer que estava il·luminada per la llum taronja del forn, quan van entrar ells dos. El meu germà me'l va presentar.

Era com un armari, com una catedral. Per mirar-lo a la cara havia de torçar el coll. La panxa se li marcava sota el jersei de xandall que duia. Em van impressionar les mans que tenia, unes mans enormes que em van fer pensar en les del David de Miquel Àngel, que vaig tenir l'oportunitat de veure gràcies al viatge del final de curs que vam fer amb l'escola a Florència. Podria haver-me agafat amb una sola d'aquelles mans, i enfilar-se edifici amunt, com en King Kong a l'Empire State.

El meu germà va anar a canviar-se i l'Óscar i jo vam quedar sòls a la cuina. Se'm va acostar a poc a poc, amb un expressió enigmàtica a la seva cara lletja i mal afaitada.

-Ets molt guapa ¿eh? -em va dir somrient, com si jo fos tonta.- No em pensava pas que la germana d'un tio lleig com en Sala seria tant guapa.

-Doncs ja ho veus, la naturalesa té els seus capricis.

-Escolta, ¿què fas a les tardes? Podríem quedar algun dia d'aquests per prendre alguna cosa.

-La veritat és que aquests dies ho tinc malament. M'he apuntat en un curset per aprendre a afinar pianos.

Em va mirar amb la boca entreoberta, en silenci, amb cara de badoc, com si tractés de resoldre mentalment una operació matemàtica supercomplicada. Després el meu germà va tornar a entrar a la cuina i se'n van anar. El xisclet d'uns pneumàtics va entrar per la finestra.

L'únic que pretenc dir amb això és que els seus amics eren idiotes. I també uns yonquis repugnants. Tenien les conques cadavèriques encerclades d'un color morat, pròpies dels consumidors habituals de drogues sintètiques, i el cutis pàl·lid i malaltís. Van dir que les drogues hi havien tingut molt a veure, amb lo que li va passar al meu germà. No és que pretengui justificar-lo -ja era prou grandet per saber el què feia-, però, segurament, els seus amics havien tingut molt a veure amb el tema de les drogues.

Ni m'ho van explicar l'endemà ni m'ho van explicar mai. Les explicacions es juxtaposen al llarg del temps, en fragments que jo mateixa he hagut de fet encaixar, com si fossin les peces innumerables d'un trencaclosques gegant. Alguna cosa el va disparar. Una tarda fatídica. Drogues. Vé una ambulància. Si vols que et digui la veritat, ho prefereixo així: els detalls no servirien per altre cosa que per fer-ho més dolorós.

Ara ja està més bé, però els meus pares han fet el possible per mantenir-me'n sempre al marge. Tanmateix, a la llarga, les coses que no es diuen, sinó se't podreixen a dintre per sempre i sense remei, acaben brotant, sortint a la llum. Per això t'he vingut a veure. Em penso que ha arribat l'hora d'acarar els fets, de discernir clarament com ha condicionat aquesta història el meu desenvolupament personal.


¿Que què vam fer després? Ens vam quedar una estona més, estirats sobre la sorra ondulada, com tres nàufrags arrossegats fins allà gràcies al flux o al reflux de la corrent. El meu germà, el meu pare i jo. No sé d'on carai vam treure les forces per aixecar-nos i anar-nos-en a dinar, però al cap d'una estona és just el que vam fer.